Arquitectura peripatètica
La creació de coneixement es facilita amb espais que alimentin la conversa i la reflexió
Imatge d’arxiu de dos científics a les instal·lacions del CERN. /
L’arquitectura ordena l’espai per crear un dins i un fora, un fora sotmès als capritxos i fluctuacions de la resta del món, un dins on certa funció ha de complir-se amb certa idoneïtat. És la vida mateixa: emmagatzemar, reunir, amagar, protegir, competir, fabricar, guardar, arxivar, contemplar, crear coneixement… L’arquitectura té estructures, materials i formes, però, sobretot, té funcions. ¿Pot ajudar l’arquitectura a fer que el que passi al seu interior passi més bé? És clar que pot, tot i que les coses no sempre es plantegen així.
Cada activitat humana defineix així una disciplina d’arquitectura diferent, la de l’espai on aquella es pot desplegar millor, això és, una arquitectura especial per a cada forma de coneixement. Amb ella es concebrien escoles, universitats, instituts de recerca, conservatoris, museus, biblioteques, fins i tot temples… En altres paraules, ¿una arquitectura pot ajudar a fer que una escola o universitat sigui millor? ¿Fins on pot contribuir un arquitecte a afavorir la tasca d’un museòleg? ¿Pot influir l’arquitectura en la producció científica d’un gran laboratori i en la seva transcendència? Una prova que totes aquestes preguntes tenen resposta es va presentar aquesta setmana al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. És el projecte de l’estudi barceloní d’Octavio Mestre i de Francesco Soppelsa sobre el nou auditori del CERN a Suïssa. El CERN és el projecte científic més gran del planeta després de l’Estació Espacial Internacional i hi treballen més de 10.000 científics de diversos colors i formacions. El projecte reemplaça ara un conjunt de barracons prefabricats on els pensadors d’aquest descomunal equip discutien i debatien els seus resultats.
¿Què pot fer l’arquitectura per afavorir la creació de coneixement? Sobretot dues coses. Adquirir nou coneixement es basa en dues activitats humanes fonamentals: la conversa i la reflexió. En realitat es tracta de dues classes de conversa: parlar amb els altres i amb un mateix. Des d’Aristòtil fins a Cambridge sabem que no hi ha res millor per avançar en el coneixement que passejar conversant. És el mètode peripatètic. Naturalment, el mínim són dues persones i la història del coneixement està trufada d’il·lustres parelles peripatètiques que han practicat el mètode amb passió. A Albert Einstein se li coneixen diversos parells il·lustres: el seu amic de joventut, l’enginyer Michel Besso (amb qui passejava per Zuric), Niels Bohr (amb qui va discutir els aspectes menys intuïtius de la física quàntica) o el celebèrrim matemàtic Kurt Gödel, amb qui caminava cada dia entre l’Institut de Princeton i casa seva… (Eren, això sí, peripatètics d’exteriors).
Tres persones ja formen un interessantíssim triangle en què un parla i dos escolten. Amb quatre ens acostem al límit de l’eficàcia del mètode i amb més elements les interrupcions comencen a ennuvolar el panorama. Els campus no estan en general gaire pensats per a aquesta mena de conversa. No hi ha espais idonis. El més semblant potser és la cafeteria, que molts ja sospitàvem que era la part més creativa d’una facultat. Aules de més de cent alumnes són un error arquitectònic radical. Solament serveixen per a cerimònies o classes magistrals i, com és ben sabut, en elles s’hi aprèn poca cosa o res. L’auditori del CERN de Mestre i Soppelsa està concebut al voltant d’un espai arquitectònicament buit pel qual es pot passejar físicament, visualment i mentalment des de qualsevol altre punt de l’edifici. Des de qualsevol despatx, taula, sala o passadís, la mirada pot saltar de l’interlocutor a la naturalesa: conversa-reflexió, reflexió-conversa…
Però en un centre de recerca també es necessiten grans sales per presentar resultats i teories amb solemnitat. Els mateixos auditoris del CERN han viscut moments històrics que segueixen encara en la retina dels testimonis. Alguns de memorables, com la comunicació, després de 40 anys de recerca, del bosó de Higgs. També han sonat falses alarmes com la presumpta detecció de partícules superlumíniques que fes trontollar uns dies la mateixa teoria de la relativitat. ¿Com ha de ser una sala perquè estimuli la crítica i la discussió de resultats? Sabem que s’ha d’assemblar més a un parlament que a un teatre, a la sala d’anatomia de Florència que a un temple. És un espai, en definitiva, on tan natural és mirar per la finestra com observar l’expressió de l’interlocutor.
Facultat de Física de la UB.
