Cara i creu d'anar sobre rodes

Segurament els lectors deuen estar més o menys al corrent que s’ha iniciat un judici sobre l'espoli del Palau de la Música de Barcelona. Els acusats són Jordi Montull i Fèlix Millet. Si és així, deuen haver vist alguna fotografia en la qual apareix Millet assegut en una cadira de rodes. És una imatge que m’ha impressionat. Tinc un gran respecte pels ciutadans que es veuen obligats, per traslladar-se, a disposar d’una cadira amb rodes per un problema a les cames. Jo havia ajudat alguna vegada a empènyer el carro quan veia que no podia superar la vorera. Ara això ha canviat molt, i la motorització de moltes d’aquestes cadires ha facilitat els desplaçaments dels que estan sotmesos a una certa invalidesa.

    La compassió es un sentiment amb el qual compartim l’infortuni d’algú, fins i tot amb una persona que no forma part del nostre àmbit de relacions o d’afectes. El senyor Millet esta acusat de lamentables i greus irregularitats econòmiques. La seva actuació és escandalosa i sospito –no l’he tractat mai– que el seu tracte és poc agradable. Però m’adono que la meva indignació és compatible amb un contrapunt de pena. Aquella mena de pena instintiva, barrejada amb una conscient solidaritat, quan sentim l’impuls d’ajudar a travessar el carrer  un vellet, un cec, una dona massa carregada. Saber i poder ajudar és una de les meravelles de la vida. No seré tan radical com Plini, quan va dir que «la persona que n’ajuda una altra ha de ser considerada com un déu». No cal exagerar. Al llarg dels segles hi ha hagut personatges famosos amics de les sentències rotundes. 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

   

M’agrada més una altra frase, l’autor de la qual ja no puc recordar –ai, la memòria ja no em visita quan vull– que va dir més o menys això: «L’espectacle més extraordinari és el de l’home que lluita contra l’adversitat, però encara és més impressionant, per mi, veure un home que es llança a ajudar-ne un altre». El que més m’impressiona, a mi, es veure una sèrie de Montulls i Millets diversos que s’ajuden entre ells mateixos per fer trampes.