Al contraatac

El país dels tresorers bojos

No es pensin que la justícia ja ha guanyat el judici del Palau: també pot haver-hi remuntada

2
Es llegeix en minuts
jgblanco37603193 barcelona 09 03 2017 caso palau llegada del extesorero ex te170309101350

jgblanco37603193 barcelona 09 03 2017 caso palau llegada del extesorero ex te170309101350

La nova roda de molí que ens volen fer empassar és que vivim al país dels tresorers bojos. Que als partits polítics la gent és més o menys seriosa però els tresorers han perdut el cap. I que, a sobre, ells són els grans protagonistes ocults de totes les coses.

Obrin bé la boca i altres orificis perquè la roda és ampla. La tesi és que encara que els tresorers bojos no es presentin a les eleccions són els que realment decideixen i manen. Que en un món de verges Maria, castos Josep, honrats treballadors, empresaris abraçats a la cultura de l’esforç, banquers desinteressats, periodistes amb principis i polítics abnegats, ells concentren la maldat absoluta. Són els que enganyen, roben, defrauden, i els que decideixen lliurement a qui s’adjudiquen els concursos de treballs públics que paguem entre tots.

Els líders que donen la cara per ells, així com els presidents i secretaris generals dels partits, els ministres i consellers, no poden fer res davant els tresorers cobdiciosos. Són també, pel que sembla, víctimes dels seus abusos i els de la secta dels tresorers s’enriqueixen mentre els altres empobreixen. Extorsionen, acumulen, transfereixen, evadeixen i afavoreixen que els seus còmplices celebrin els casaments de les seves filles al Palau de la Música repartint la factura entre els sogres i gent entre la qual n’hi ha molts que no poden convidar a ningú quan es casen les seves, i a sobre guanyin diners amb el convit.

¿Ens ho empassem? Mariano Rajoy i Artur Mas confien que sí. L’estranya parella deu considerar que aquest país a més de ser el dels tresorers bojos és el dels ciutadans imbècils. El primer ha arribat a dalt de tot –els que li cremen encens prediquen que és el líder de la UE amb més recorregut– parapetat darrere una treballada imatge de tontet, insípid i sense ambicions. El segon, una cosa així com el vuitè fill i sobretot hereu de Jordi Pujol, menys caut, en alguna ocasió en lloc de dir que tal cosa o tal altra no s’ha fet ha tingut la cura d’afirmar que això no es podrà demostrar.

Saber-ho, tots ho sabem. Ara falta que es demostri. No es pensin que la justícia ja ha guanyat el judici del Palau: també hi pot haver remuntada.

La gran paradoxa

Notícies relacionades

En els casos de corrupció els grans delinqüents solen deixar poques proves materials. Els rebuts són de donacions i no de suborns, per exemple. Hi ha una gran paradoxa: l’Estat de dret i la presumpció d’innocència juguen a favor dels fanfarrons del pòquer, i els que lluiten de veritat contra els corruptes solen ser –ells sí– defensors de cor de l’Estat de dret i la presumpció d’innocència.

Així estem en el judici del Palau.