L'Equador, ¿final de cicle?

Les eleccions celebrades el 19 de febrer a l'Equador no van catapultar a la presidència de la República el successor de Rafael Correa, Lenín Moreno, per un  petit marge del sufragi: va obtenir el 39,7% del vot i en necessitava el 40%. Com a conseqüència d’això se celebrarà una segona volta el dia 2 d’abril vinent que l’enfrontarà a Guillermo Lasso, un exbanquer que abandera un programa neoliberal i que va quedar en segona posició amb el 20,8% dels vots i que compta amb el suport de la candidatura que va quedar en tercera posició, liderada per Cyntiha Viteri, que va obtenir el 16,2% dels sufragis.     

    

Davant d’aquesta tessitura, les possibilitats que la formació Aliança País pugui mantenir la presidència i continuar el projecte transformador que va impulsar Correa des del 2006 són incertes. Precisament per això cal preguntar-se què ha passat al llarg d’aquest últim mandat perquè el projecte polític que el 2013 va tenir el 57,7% del vot en primera volta hagi disminuït tant quatre anys després. 

  

 Els que hagin seguit la realitat socioeconòmica i política de l’Equador al llarg dels tres últims lustres poden donar fe que el país ha millorat en gairebé tots els aspectes. L’economia no només ha crescut de forma notable gràcies al boom de les commodities, sinó que també la riquesa s’ha reinvertit a través de l’educació i la sanitat pública, hi ha hagut una millora de les infraestructures, s’ha dignificat l’Administració de l’Estat i també s’ha reduït la pobresa. En el mateix període, en l’aspecte polític, l’Equador ha pogut disfrutar d’una estabilitat inaudita si es té en compte l’espiral de caos en què estava submergit el país i la celeritat amb què els presidents abandonaven el càrrec des dels anys 90 del segle passat fins al 2006. No obstant, és cert que en aquestes eleccions el projecte polític impulsat per Correa va començar a debilitar-se a causa de diversos factors. A nivell regional destaca el clima de final de cicle de l’esquerra llatinoamericana després de la derrota de Cristina Kirchner a les urnes, la destitució de Dilma Rousseff i la crisi galopant de Veneçuela, fet que ha suposat un excel·lent marc discursiu d’atac per a l’oposició; i també l’esgotament del model econòmic basat en els alts preus dels hidrocarburs. A nivell domèstic s’ha aguditzat la polarització social i política fruit de dinàmiques governamentals que van anar agafant trets cabdillistes i, sens dubte, també la dificultat de realitzar un recanvi de lideratge d’un projecte tan marcadament personalista.

    

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Tot indica que la segona volta entre Moreno i Lasso serà molt disputada. Guanyi qui guanyi no només s’haurà d’enfrontar als grans reptes que el nou cicle econòmic depara a la regió, sinó també a una societat molt polaritzada i amb una gran capacitat de mobilització que, sigui qui sigui el guanyador de les eleccions, en tindrà una part enfrontada i disposada a sortir al carrer per protestar.