8-M, la lluita per la igualtat

Tornem a celebrar un 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, però potser el més indicat seria dir que commemorem –en record de les primeres lluites feministes, a favor de la igualtat de drets i en contra de l’explotació– una data que es presenta amb els aires reivindicatius de sempre, renovats i més combatius que mai. Per descomptat que hi ha avanços per celebrar –com la progressiva conscienciació d’una societat que es postula com a igualitària–, però encara persisteixen les causes profundes que generen desigualtat. Per començar, les dones continuen cobrant menys que els homes, en termes generals i a partir del còmput establert pel mateix treball fet. La bretxa salarial se situa, segons les últimes dades de la Conselleria de Treball, al voltant del 26%, un percentatge del tot injust, i més si tenim en compte la precarietat de l’ocupació femenina: de cada tres contractes temporals, dos són per a dones; i de cada quatre a temps parcial, tres. Sense comptar, per descomptat, amb la feina no remunerada, unes tasques de la llar i una educació dels fills que continuen recaient, en ple segle XXI, de manera majoritària en les dones.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

El masclisme, soterrat o explícit, s’expressa amb xifres (les de dones en llocs de direcció, per exemple: en només el 33% de les grans empreses europees trobem una presidència femenina) però es desenvolupa de manera més o menys subtil, més o menys cruenta, en gairebé tots els estaments. La violència de gènere (amb 21 víctimes des de començament d’any) és la punta de l’iceberg, però la discriminació, sense tenir en compte classes o ingressos, és majoritària: des de petits gestos fins a grans campanyes, des de la simple prepotència tribal fins a la condescendent utilització del cos de la dona com a objecte.

Una societat madura es mesura, entre altres coses, per la lluita contra aquesta discriminació. S’imposa un nou paradigma, sense embuts i sense tòpics, en el qual es planta batalla simplement pel que és just, amb la convicció que un món millor només pot ser possible amb una política que no es limiti a  equiparar amb aires paternalistes sinó que assumeixi la realitat d’un món en el qual la dona és protagonista. Com deia Julia Kristeva, «l’humanisme és un feminisme». Avui, més que mai, és un corrent radical de la contemporaneïtat.