Luis Enrique vol ser Warren Beatty

Si el que vam viure és el costat pletòric, val més no pensar en el dia que hagi d’anar a treure’s un queixal. Luis Enrique torna a fer gala d’un sentit de l’humor (diguem) que no li servirà mai per presentar la nit dels Oscars, però que a ell li val per mostrar-se desimbolt i superior davant els periodistes, éssers desagradables com una visita al dentista. L’entrenador cava una rasa cada vegada més ampla entre ell i els mitjans, als quals considera ignorants i menysprea.

El més important és tenir guanyat el vestidor, i d’això no sembla que n’hi hagi gaires dubtes. «A mort amb ell», va dir Piqué. «Al mil per mil»,  va rematar Iniesta. I això són tan sols les adhesions de paraula, perquè les d’obra (els gestos, l’actitud, l’empenta) van ser molt més eloqüents al Calderón. Un entrenador que veu com competeixen els seus jugadors fins a l’agonia en un partit clau pot sentir-se segur.

RANIERI I BERIZZO

Luis Enrique va aprendre aviat (el 4 de gener del 2015 a Anoeta, concretament) que els entrenadors subsisteixen mentre els jugadors vulguin. Ho ha sabut, de forma dràstica, el seu col·lega Claudio Ranieri, devorat pel mercat de menjar ràpid que pot ser el futbol. I no és tan metafòric: sembla que una de les coses que havien contrariat els jugadors del Leicester aquesta temporada és que el tècnic va decidir suprimir dels menús de la cantina del club unes hamburgueses de pollastre que sembla que tenien molt èxit. L’home que els va posar al mapa, els va fer sortir de pobres i els va arrossegar a la utopia aquest any no va poder conduir-los per una vida normal. I a sobre els va prohibir el fast food; el mateix entrenador que, quan aquell vestidor somiava despert, permetia que tots mengessin pizza els dies de victòria.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els entrenadors només tenen la possibilitat de guanyar el pols si el duel és igualat. Contra tota una plantilla, ja poden acomiadar-se, com Ranieri al Leicester, Marcelino al Vila-real o Benítez al Madrid. Si l’obstacle és un home sol, un electró lliure i díscol, potser el míster de torn en surti airós. Li va passar a Berizzo al Celta. Va discutir amb Orellana, va apujar molt el to i el futbolista va escopir al tècnic. Bon jugador, però Berizzo va entendre que un gargall a la cara era massa.

Al Barça les escopinades van en una altra direcció. L’entrenador se sent fort, tot i tenir la Champions gairebé perduda i la Lliga molt incerta, i no es molesta a predicar pedagogia si algú pregunta per un sistema o una estadística. En el fons el que voldria és marcar-se un Warren Beatty: no dir res i passar-li la patata calenta a un altre.