Tot és política

Avegades, en nits de nostàlgia fàcil, trobo a faltar la ràdio de José María García i les seves hipèrboles acusadores. Aquell món poblat de chupópteros i abrazafarolas, de chiquilicuatres i estómacs agraïts, va traçar durant anys un retaule de la burocràcia futbolística a Espanya que avui sembla haver-se difuminat, però que continua existint. El cert és que el nostre futbol és un ecosistema molt particular. D’una banda hi ha els jugadors que el fan possible i de qui ho sabem tot: el número que calcen, els diners que guanyen, les estadístiques que justifiquen els seus contractes milionaris. Són, per dir-ho així, la part vistosa de l’arbre. I després hi ha les arrels, l’embull sota terra que a Supergarcía li agradava tant d’observar.

Aquest entramat de relacions entre presidents, directius, federacions, agents, comitès d’àrbitres, intermediaris i vividors diversos necessita la vida discreta per perpetuar-se. Per aquesta raó, tot i que la seva existència és sobretot política –ja que prenen decisions que afecten molta gent–, desaconsellen als jugadors l’opinió personal en públic, o els castiguen quan parlen dels àrbitres. Volen que els futbolistes no tinguin veu, amb tots els focus apuntant-los però en silenci, i així l’ecosistema els protegeix a ells dins de la seva bombolla.

En el nostre món globalitzat, aquest estratagema és cada vegada més difícil, perquè avui dia gairebé tot el que passa fora del terreny de joc és política i opinió. El millor exemple n’és Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional, que surt a incendi per setmana. L’últim és la querella criminal que presentarà contra aficionats del Rayo Vallecano per haver irromput en un entrenament i protestar en contra del fitxatge de Roman Zozulya.

Sócrates a Florència

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

Sí, tot és política. Encara que ara es retracti, Zozulya va simpatitzar obertament amb la ultradreta d’Ucraïna i els aficionats del Rayo no l’hi perdonen. Però també és política que Arda Turan doni el seu suport al president turc Erdogan de cara al referèndum constitucional. A Espanya, on la política es judicialitza i la justícia està polititzada, és política també que Marta Silva de Lapuerta, l’advocada de l’Estat que va perseguir Messi i Neymar pels seus comptes amb Hisenda, fos directiva del Reial Madrid, i segueix sent política que ningú parli ja de la inspecció d’Hisenda a Cristiano Ronaldo. És política, en fi, quan Florentino Pérez es nega a deixar el Bernabéu per a la final de Copa.

El 1984, quan el gran jugador brasiler Sócrates, famós per les seves idees progressistes, va arribar a Itàlia per jugar al Fiorentina, va dir en la seva primera conferència de premsa: «He vingut més que res per llegir Gramsci i estudiar la història de la classe treballadora italiana». Va aguantar un any i se’n va tornar al Brasil. A tots ens agradaria que el futbol fos sempre pur i combatiu com la victòria del Barça ahir contra l’Alabès –gols i bon joc, honestedat per part de tots els protagonistes, inclòs l’àrbitre–, però aquest tipus de partits cada vegada són més rars. Em temo que el problema no és que els futbolistes opinin de tant en tant, sinó que els directius i els que remenen les cireres es creguin que sense ells no hi ha futbol que valgui.