'Bèlgica'

El Govern català i el seu voluminós seguici –en nòmina, no voluntari– es van embarcar cap a Brussel·les per donar-nos a conèixer al món, sense adonar-se que per a aquest viatge no n’hi havia per tant; només obrint un llibre per la pàgina adequada podien tenir Bèlgica sencera a casa. És el que passa quan la cultura passa a ser considerada voluntària. No, no tot el que se sent i escolta per Catalunya Ràdio és cultura: la cultura no propaga; proposa i acompanya. El dret a decidir reclama el deure a la informació i al dubte, a no ser multitud unànime sinó individu crític amb un mateix i amb el món.

    Com deia dimarts passat el meu director –¡pilota, pilota!–, Espanya no és una dictadura ni Catalunya la Terra Promesa; només són un conflicte d’interessos per orgull i diners, cadascun amb la seva èpica i la seva lírica. I, posats a decidir líricament, obro el llibre Llunyania, que Josep Carner, el príncep dels poetes, va publicar el 1952 des del seu molt confortable exili diplomàtic als Països Baixos, i ensopego amb aquestes paraules: «Si fossin el meu fat les terres estrangeres, / m’agradaria fer-me vell en un país / on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, / i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres /guarnides d’arços, d’oms i de pereres; / viure quiet, no mai assenyalat, / en una nació de bones gents plegades, / com cor vora de cor ciutat vora ciutat». 

Divideix i venceràs

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Bonic, ¿oi? Tant com la república catalana que ens anuncien. Però el poema segueix: «M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò (...). I tot sovint, vora un portal d’església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a tothom...». No, ni la Boqueria, ni Santa Caterina ni el Ninot –a excepció del seu color i les seves olors passatgeres– regalen res a ningú, i, perquè ningú desobeeixi algunes lleis, la Generalitat té els Mossos, els seus «soldats no gaire de debò».

    No, no es pot invocar la poesia des de la prosa de l’astúcia i el 3%. El poema Bèlgica gairebé acaba així: «...viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. Però ningú no se’n podria témer en fent sa via». I en aquest últim vers està la qüestió: és obvi que no tots els no indepes són mala gent, com tampoc ho són els que no pensen ni senten com ells. ¡Quina tonteria! Però tornem al principi: «...viure quiet, no mai assenyalat, / en una nació de bones gents plegades». El que és verdaderament inquietant és que algú s’hagi dedicat tenaçment a dividir –divideix i venceràs– la bona gent. I el que m’està succeint –potser estic malalt– és que cada cop que escolto o veig la meva ràdio o la meva televisió pública sento que algú m’assenyala amb el dit.