Anar al contingut

El dilema català

fcasals37200812 opinion ilustracion de leonard beard170207172728

Un referèndum vinculant impossible

Xavier Arbós

La Constitució permet com a molt una votació consultiva sobre la independència de Catalunya

El Pacte Nacional pel Referèndum (PNR) ha aprovat un manifest que, segons el meu parer, ha començat a donar peu a un malentès. Entre els comentaris que ha suscitat, s’ha afirmat que molts juristes estan d’acord que l’actual marc constitucional permet un referèndum sobre la independència de Catalunya. Com que el que planteja el PNR és un referèndum vinculant, m’atreveixo a expressar la meva opinió com a jurista. Una opinió que, evidentment, se sotmetrà a qualsevol altra més ben fundada que la meva.
    El malentès sorgeix quan es fan afirmacions del tipus «hi ha juristes que afirmen que el referèndum cap dins de la Constitució». Jo soc dels que opinen que la Constitució espanyola permet un referèndum consultiu sobre la independència de Catalunya, però fins ara no conec cap constitucionalista que afirmi que un referèndum vinculant sobre la secessió és compatible amb la Constitució.

La viabilitat constitucional d’un referèndum consultiu es pot defensar tenint en compte l’article 92 de la Constitució. En el seu apartat 1 es preveu que el Govern central pugui convocar referèndums consultius sobre «decisions polítiques d’especial transcendència» amb l’autorització del Congrés. La Constitució no exclou cap matèria, però hi ha constitucionalistes que interpreten la nostra norma suprema d’una altra manera. Se situen en la mateixa línia que el Tribunal Constitucional (TC) en la seva sentència 103/2008, on es ve a dir que no hi pot haver referèndums consultius, els convoqui qui els convoqui, en què pogués aflorar una opinió favorable a opcions la viabilitat de les quals exigiria un canvi constitucional. En altres paraules, no es pot preguntar, per exemple, sobre l’opció entre monarquia o república o sobre la independència de Catalunya. Tant si responen tots els ciutadans espanyols com si únicament responen els catalans. Només es pot preguntar, diu el TC, en els referèndums vinculants que formen part dels procediments de reforma constitucional. Com es pot veure, els que en discrepem, i considerem que és possible un referèndum consultiu sobre la independència, tenim en contra el màxim intèrpret de la Constitució, a més del criteri de respectables col·legues.
    El que em sembla més difícil de defensar, en termes jurídics, és que la Constitució permeti un referèndum vinculant d’autodeterminació d’un territori integrat al Regne d’Espanya. Si s’arribés a realitzar una consulta popular sobre la independència de Catalunya, i vencés el sí, aquest resultat tindria una indubtable repercussió política. Però perquè la majoria de vots es transformés en decisions jurídicament vàlides, s’hauria de reformar la Constitució. Més concretament, s’hauria de modificar l’article 2, que afirma la «indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols». És a dir, com a mínim s’hauria d’eliminar «indissoluble» i «indivisible» del precepte, que es troba al Títol preliminar. I per aquesta ubicació es requeriria utilitzar el procediment de reforma previst a l’article 168 de la Constitució, cosa que comporta una primera majoria de dos terços al Congrés i al Senat, seguida d’unes eleccions generals. Les noves cambres haurien de ratificar per les mateixes majories la proposta de reforma, que, finalment, hauria de ser aprovada pel vot favorable de la majoria dels votants en un referèndum. Aquest sí, vinculant.

És possible que estigui equivocat, i que es presentin interpretacions de la Constitució que em convencin que hi encaixa un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. Ara, mentrestant, em permeto reclamar més precisió en les manifestacions públiques que al·ludeixen al referèndum proposat pel PNR. L’immobilisme del senyor Rajoy és en gran part responsable que la crisi territorial hagi arribat al punt en què ens trobem. Però no se li pot demanar que actuï com si la Constitució no existís, o pogués saltar-se-la mitjançant la lectura d’un comunicat per televisió.
    Al marge de la intenció amb què es faci, sento a vegades parlar de la Constitució en uns termes tan ambigus que impedeixen reconèixer-la en els seus perfils exactes. Si els uns la presenten com l’única i intocable forma de democràcia possible, els altres semblen creure que permet qualsevol cosa. No és així, des del punt de vista jurídic. I no hauria de ser-ho per a la política. 

0 Comentaris