El sisme polític nord-americà

Expiació dels mitjans als EUA

La premsa i les grans cadenes van deixar que la verborrea de Donald Trump tapés la campanya de Hillary Clinton

2
Es llegeix en minuts
 

  / EFE / MICHAEL REYNOLDS

Un estudi bastant rigorós estima que només un dels 70 diaris més importants dels Estats Units va recolzar obertament Donald Trump durant la campanya electoral, una situació que no va impedir la victòria del republicà. Un càlcul fet arran de les informacions relacionades amb Trump servides per les grans cadenes de televisió estima que l’empresari es va estalviar 3.000 milions de dòlars en publicitat gràcies a la generosa difusió dels seus exabruptes, de forma que Fox News va ser l’únic operador d’àmbit nacional que va recolzar amb entusiasme el milionari, però els seus competidors van ser eficaços instruments de propaganda. A la recerca de l’audiència, la premsa i les televisions estaven pendents de les declaracions de Trump i van cultivar poc una cosa tan típica del periodisme anglosaxó de qualitat com la comprovació dels fets (factcheck).

En un règim d’opinió pública com el nord-americà, on el periodisme desenvolupa sempre un paper fonamental, el resultat de tot això ha sigut desastrós. Mentre l’equip de Trump va simplificar els problemes fins a la mera caricatura a través de les xarxes socials, el sistema tradicional de mitjans es va convertir en l’altaveu de les ocurrències de l’aspirant amb poques incursions en la validació de les dades. Més que aprofundir en la tradició deliberativa de la república, es va entregar a la superficialitat efectista dels eslògans en primera pàgina (per a la televisió, en l’obertura dels noticiaris). És clar que aquí i allà van sorgir veus d’alerta, però van ser insuficients per neutralitzar el soroll ensordidor dels demagogs.

L’agressivitat de Trump amb els mitjans de comunicació tradicionals o convencionals, especialment els de perfil liberal, no ens ha d’enganyar: el seu enuig amb ells no es deu al fet que no li  fossin útils en la seva estratègia de propaganda, sinó que respon al fet que no suporta la crítica, la dissidència, les veus discrepants.

Els mitjans són conscients, en canvi, que es van deixar arrossegar per l’estratègia d’un outsider i des del 8 de novembre viuen un període d’expiació. Fins i tot sent cert que la revolució digital ha reduït molt la seva influència, les capçaleres i cadenes de referència no poden negar que massa vegades la verborrea de Trump va tapar la campanya de Hillary Clinton sense motius que ho justifiquessin (es va imposar la lògica dels reality show).

Així és com la postveritat corromp la democràcia i deixa sense sentit el vaticini de John Milton: en una baralla neta i justa, la veritat venç sempre la mentida. L’únic instrument per desarmar els fets alternatius

Notícies relacionades

–entengueu falsedats– és deixar-los en evidència a l’enfrontar-los amb la realitat. 

El poder dels mitjans

La història del periodisme té als EUA un gran exemple que ressalta el poder dels fets provats: el cas Watergate, que va obligar Richard Nixon a dimitir després d’aixecar un mur de mentides per ocultar les seves tèrboles maniobres. ¿Segueix vigent el paper que llavors van tenir els grans mitjans?