Dues mirades

Gloriosa final

La final entre Nadal i Federer va ser gloriosa perquè ens va proporcionar alegria, plaer i una certa sensació de retorn als orígens, a les coses essencials

1
Es llegeix en minuts
jcarmengol37093156 tennis   australian open   melbourne park  melbourne  austra170129173814

jcarmengol37093156 tennis australian open melbourne park melbourne austra170129173814 / THOMAS PETER

Quan Joe Frazier va morir, un desolat ancià, cansat i malalt, va recórrer centenars de quilòmetres per assistir al seu funeral. Era Muhammad Ali, que havia lluitat amb Frazier dalt del quadrilàter a la dècada dels 70, en combats que els havien dut a la frontera de l’esgotament físic i la tensió mental. Amb Larry Bird i Magic Johnson va passar una cosa similar, sense arribar a les mans. Van ser els protagonistes d’un dels episodis més bells i intensos de rivalitat entre esportistes, el que va ocórrer, mentre ells hi jugaven, entre els Celtics de Boston i els Lakers de Los Angeles. Bird va ser el primer que es va posar en contacte amb Magic quan aquest es va retirar a causa de la sida, i un any més tard també va deixar el bàsquet perquè va dir que, «sense en Magic, això no té cap gràcia». 

Notícies relacionades

  

 Hi he pensat en la gloriosa final de l’Open d’Austràlia. Dic gloriosa, perquè ens va proporcionar alegria, joia i una certa sensació de retorn als orígens, a les coses essencials. Una final on el més important és que de debò existís aquell partit, després de tants anys. Federer va dir que estava content d’haver guanyat però que també ho estaria si hagués perdut davant Nadal. Pot ser un gest teatral, però me’l crec. Hi ha moments en què ja no compta res sinó, com deia Wordsworth, «trobar la força en la bellesa que encara perdura en el record feliç de la vibració que vam viure». L’esclat magnífic que ens va fer com som.