La gran prioritat, produir cine

No falta talent.  No falta formació. No falta indústria. No falta pluralitat de plantejaments, ni de registres, ni de llengües. El problema greu no es troba en la promoció o en el mercat sinó en l’escassa producció. No en el suport del públic sinó en el suport públic. De tots els sectors clau de la cultura, el de la audiovisual és el més depauperat. I de manera especial la ficció cinematogràfica.

Als anys vuitanta es van posar les bases del sistema d’equipaments culturals. També les de l’audiovisual. Però si comparem resultats, no hi ha color. Malgrat l’èxit de TV3 i la consideració internacional de nombrosos directors, el grau d’insatisfacció, vist des de dins i des de fora, és general i creixent. No avancem per falta de pressupost per produir. El problema no és privat sinó públic, com a tot Europa. La diferència és que els nostres partits i líders polítics no han apostat mai de veritat per un sector cinematogràfic fort. Ni a Madrid ni a Catalunya. Li han proporcionat un pot de vitamines cada vegada que defallia, però mai s’ha fet un plantejament d’envergadura contra el raquitisme.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Les paraules d’Isona Passola, gran presidenta de l’Acadèmia, i les del Gaudí d’Honor, l’excel·lent Josep Maria Pou, precises, elegants, contundents, coincidien en aquest punt: volem feina, hem de produir. Que només es realitzi un film d’animació a l’any, i amb fòrceps, en un context que és referent del còmic, la il·lustració i la imatge per computació, és un escàndol tan reiterat que ja ni escandalitza.

El sector audiovisual és público-privat per naturalesa, i no l’aixecarem si no assumim que als països de la nostra mida és més públic que privat. Si ja és més públic que privat, i des de sempre, als que multipliquen la nostra població per vuit o deu, imagineu aquí. Més públic, pel finançament, que els arts escèniques. Tan públic, deixem d’enganyar-nos, com els grans equipaments.