IDEES

El pare Scorsese

1
Es llegeix en minuts
fcasals36602479 silencio170120171905

fcasals36602479 silencio170120171905

Igual és una mania meva, però tinc la impressió que, amb l’edat, a Martin Scorsese se li està posant cara de capellà catòlic, de la mateixa manera que a Woody Allen i Bob Dylan cada dia els veig més pinta de rabí. Hi ajuda el fet que, en la seva joventut, el cineasta novaiorquès passés pel seminari i estigués a punt d’ordenar-se sacerdot. Sempre vaig creure que això li havia servit per fabricar-se una visió moral de l’existència, però després  d’empassar-me la seva última pel·lícula –que més aviat sembla sovint un sermó–, començo a tenir els meus dubtes.

'Silencio' és  'Silencio' és un confús sermó que dura dues hores i 40 minuts i no arriba a cap conclusió

Notícies relacionades

Hi va haver una època en què cada nova pel·lícula de Martin Scorsese constituïa una alegria per al cinèfil, però d’això ja en fa molt de temps. Crec que l’última obra seva que vaig disfrutar va ser Al límite, amb guió de Paul Schrader, l’home, per cert, que ja li havia escrit dos dels seus millors llargmetratges, 'Taxi driver' i 'Toro salvatge', i amb qui va formar un insuperable duo de turmentats, catòlic l’un i calvinista l’altre. A partir de 'Gangs of New York', que em va semblar un totxo i, sobretot, un projecte fallit, vaig començar a perdre la fe en mossèn Scorsese, que des d’aleshores s’ha limitat a facturar una sèrie d’encàrrecs més o menys ben resolts que oscil·laven entre l’avorriment sense pal·liatius ('L’aviador') i els llampecs aïllats del vell geni ('El lobo de Wall Street').

Com els rockers que donen el millor de si abans dels 40, Scorsese no ha envellit bé i, sobretot, ha perdut aquella sensació d’urgència narrativa i moral que desprenien les seves obres de joventut. Per això em va animar la notícia que pensava adaptar al cine la novel·la de Shusaku Endo 'Silencio', sobre les desventures de dos jesuïtes portuguesos en un vetust Japó on el cristianisme era perseguit amb fúria. Sonava a un d’aquells projectes personals en què el director ho aboca tot, però el que n’ha acabat sortint és una pel·lícula llarga i morosa que no commou en cap moment i en què la suposada transcendència s’intueix, però no arriba mai a entendre’s del tot.