Al contraatac

Trillo

Ha sigut per al PP, en els seus problemes judicials, un bon expert, un aconseguidor de resultats que semblen miraculosos

2
Es llegeix en minuts
 

  / AFP / JORGE GUERRERO

Alguns creuen que un bon expert en temes jurídics és un subjecte que sap aconseguir que el seu client no sigui considerat judicialment culpable independentment del que hagi pogut arribar a fer. Federico Trillo ha sigut per al PP, en els seus problemes judicials, un bon expert, un aconseguidor de resultats que semblen miraculosos. Però els que no creuen en teories celestials atribueixen els resultats de Trillo en aquest camp, les seves exculpacions, a dos sabers: saber gestionar amb total fredor els respectes i temors que envolten el poder polític contundent, i saber trobar les escletxes i llacunes tant de les lleis com de la instrucció judicial.

    Hi ha gent que aplaudeix això. Creu que és un mèrit professional que fins i tot en possibles delictes amb víctimes se sàpiguen frenar sistemàticament les diligències o es forcin els dubtes sobre les prescripcions. O que s’obtinguin bons percentatges d’extraviaments o traspaperaments de documents. O que abundin les destruccions de memòries d’ordinadors. O que hi hagi retractacions de confessions. O que s’anul·lin proves comprometedores a causa d’errors dels instructors. Hi ha gent que valora tot això com un mèrit. No és el meu cas, per cert, perquè considero que la justícia no és una tècnica.

    Per aconseguir que no es dicti culpabilitat independentment del que s’hagi fet també es necessita sort. La sort que no li toquin a un, per l’atzar del torn de repartiment, jutges rondinaires en lloc de magistrats comprensius. Els bons experts en temes jurídics, com Trillo, tenen freqüentment aquesta sort, o com vulguin dir-ne. O encaixen amb aquella dita que la sort és per a qui se la treballa.

Un tret al propi peu

Notícies relacionades

No deixa de ser una paradoxa que a un llest així, com Trillo, d’aurèola tan inconfusible com la del formatge Patamulo, el nomenin ministre de Defensa i li caigui un avió ple de soldats sense que l’enemic dispari i sense que ningú pugui dir que va ser un accident imprevisible. I una altra paradoxa és que el seu lent i bastant pla Consell d’Estat estimi que les morts es van produir gairebé per un tret al propi peu del ministeri que Trillo controlava fins i tot en el seu més mínim detall.

    Segons sembla, Trillo havia perdut els seus sabers. Predicava dient que els militars valen molt, que són molt abnegats i que perceben poc a canvi, però no va saber vetllar amb prou eficàcia per la seguretat d’un grapat de soldats que depenien d’ell. Premiat, a més a més, amb la sempre elegant ambaixada a Londres, des d’ella, i malgrat ser un fi expert jurídic, ha comès la grolleria d’atribuir intencionalitat de més indemnitzacions econòmiques als que únicament demanaven tota la justícia. És a dir, demanaven que s’acabés d’aclarir el que el mateix Trillo va contribuir a deixar en situació opaca: el seu propi paper.