No és personal

Pedroche va sortir en banyador a rebre l’any i va esclatar el debat. Milers de tuits jutjant la seva llibertat de vestir o desvestir-se. Centenars de titulars amb el seu nom. Curiosament, Antena 3 a penes apareixia a la majoria de les crítiques. Que Pedroche surti al carrer amb hàbit o amb tanga només li incumbeix a ella. Que una cadena de televisió aposti per un Chicote galtut amb esmòquing i una Pedroche divina i en cotilla ens llança a un món de caspa que ens cobreix a tots. ¡Nenes i nens, benvinguts als rols del passat! Que el debat s’hagi personalitzat en la presentadora i no en el nul compromís de l’emissora per la igualtat és el reflex d’una societat que no assumeix les seves plagues. Es premia la dona com a objecte del desig, però se li carrega només a ella la responsabilitat dels conflictes que provoca la seva cosificació.

    Personalitzar en excés és arriscat. Encara més si parlem de violència. Un exemple el tenim en el recent assassinat de Victòria Bertran a mans d’Alfons Quintà. De la profusió de les dades biogràfiques, especialment d’ell, es va passar al terreny de les suposicions. Persones que no eren del seu entorn més íntim es van atrevir a conjecturar sobre la seva relació i els motius d’ella per continuar al seu costat. No és necessari, és dolorós per a la família i a la víctima ja li van robar les paraules. Ella va morir, però el problema transcendeix el seu cos. És un sagnant drama social que clama mesures concretes i permanents.