Dues mirades
El fanàtic
En la seva ceguesa creu que només ell sap el que convé als altres. En la seva sordesa s'ha convençut que ell té les úniques paraules infal·libles
Potser va ser el dolor el que el va encoratjar. Potser hi va haver un instant de consciència. O potser va ser, simplement, la desraó. Primer va teixir una cortina espessa al seu voltant. Tan espessa que no permetia que ni un sol bri de llum es filtrés entre les seves fibres. Al centre va deixar un petit espai lliure. Just per mirar amb un dels seus ulls. Va escollir observar amb el de la dreta, el que era una mica miop. Per veure el món exterior havia de mig aclucar la parpella. Li bastava aquella visió entenebrida. Es va assegurar que la cortina també el deslliurés dels sons. No volia que res entorpís les seves reflexions. No s’havia d’interposar res entre la seva ment i el seu cos. Entre la madeixa dels seus pensaments, cada vegada més enredada, i la seva pell. No veia ni sentia res que no s’allotgés en el seu cap. On regnava tot el que creia verdader. L’odi i el que ell anomenava amor. Un amor tan excels, tan sublim que era pitjor que res. Perquè contenia tota la maldat del món.
Segueix rere la cortina. En la seva ceguesa creu que només ell sap el que convé als altres. En la seva sordesa s’ha convençut que ell té les úniques paraules infal·libles. Ha dibuixat un credo a la imatge i semblança del seu deliri. I ha negat els humans per salvar la humanitat. Morir o matar han deixat de ser paraules negres. A través de la cortina, el món és tan miserable com ell. Ja no recorda com són les cares. Ja no sap quina olor fa la vida. Només li queda buscar un déu.
