¿Peatges? Sí. ¿Extorsions? No

El ministre de Foment ha confirmat els pitjors presagis i ha donat per fet el rescat de les autopistes en fallida. Ens costarà als contribuents uns 5.500 milions d’euros. Una barbaritat que no tindrà cap cost polític per als seus impulsors. Però més enllà d’aquest desastre, que ja no té remei, no s’ha de perdre de vista que el 2019 venç la concessió de l’AP-7 en el tram Alacant-Tarragona, i el 2021, el tram la Jonquera-Tarragona; ambdues concessions estatals gestionades per Abertis. Vist que l’Estat surt a corre-cuita a rescabalar constructores i bancs afectats per radials madrilenyes en fallida, comença a ser urgent que s’aclareixi quin és el futur que es dibuixa per a la gran autopista del Mediterrani, aquesta sí molt rendible.

    No renovar la concessió a l’empresa que la gestiona actualment no és cap garantia d’abaratiment de peatge. Si l’Estat decideix que una autopista rendible, com és l’AP-7, pot servir per fer caixa i compensar la ruïna de les radials madrilenyes, es mantindrà una situació de perjudici greu encara que es gestioni publicament. Podria donar-se el cas que l’Estat acabés drenant recursos de la butxaca dels conductors de l’AP-7 per fer les paus i mantenir immaculada l’orla d’autopistes ruïnoses.

    Tampoc no sembla que tingui gaire sentit mantenir la concessió en els termes actuals. És fàcil d’entendre que l’AP-7 no pot seguir sent el conillet de la sort del compte de resultats d’Abertis en el seu negoci a Espanya a les costelles dels que hi circulen.

    Si per una vegada el Govern espanyol es decidís a legislar tenint en compte l’interès general i no els lobbies (ja siguin privats en forma d’empresa concessionària, ja siguin polítics, en forma de baronies i graners de vots), podria universalitzar-se el peatge a totes les vies ràpides (autopistes i autovies) de l’Estat.

    Perquè, si bé és cert que un Estat pobre té, suposadament, d’altres prioritats a atendre i sembla just fer descansar el cost de manteniment d’aquestes vies sobre les esquenes dels que en som usuaris, no ho és menys que una cosa és pagar peatges i l’altra estar sotmès a una extorsió injusta i irracional en funció del lloc de l’Estat on es viu, que és el que ja passa i, ¡alerta!, corre el risc d’agreujar-se.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

    Ni un sol quilòmetre de les vies ràpides hauria de ser gratuït. D’aquesta manera tots els conductors estarien obligats a participar del manteniment de la xarxa independentment d’on visquessin. La vinyeta seria un mecanisme raonable per fer efectiva la mesura. Cada any, els conductors –tots– pagarien la mateixa quantitat per poder circular per totes les vies ràpides espanyoles. Pagaria qui fa servir, pagaria el mateix independentment d’on visqui, el manteniment no aniria a l’esquena de qui no és usuari del servei i els peatges serien infinitament més barats i també més transparents a l’igualar el preu de tota la xarxa. Val a dir que la fórmula també serveix per a una hipotètica Catalunya independent.

    L’experiència no convida a l’optimisme. Veurem quan arribi l’hora quin és el lobby que es declara guanyador. Apostin.