La degustació de l'existència

Vaig conèixer el filòsof Joan Manuel del Pozo fa deu anys, quan era Conseller d’Educació i Universitats. Després el vaig descobrir com a pensador. Ara acabo de llegir un article seu sobre la felicitat. Hi diferencia la felicitas dels clàssics (que equival al benestar material) i la beatitudo (que ve a ser el plaer de la bondat) de la plena felicitat, pau d’esperit o benaurança, que és l’eudaimonia dels grecs. Solem confondre les tres coses, fet que ens provoca un enorme desconcert: el que viu bé (felix) o el que és bo (beatus) no és necessàriament feliç (eudaimon).

Del Pozo sosté que la felicitat és argonàutica, resideix en l’acceptació i degustació del camí. Hi estic d’acord. L’arribada posa fi al camí plaent. La gràcia no és que el partit s’acabi, ni que sigui victoriosament, sinó jugar-lo. Molts només pensen en el triomf (felicitas) o en els elogis pel bon joc (beatitudo). Johan Cruyff recomanava als jugadors que gaudissin del partit (eudaimonia). Segurament per això acabaven guanyant i convencent...

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Amb els anys, aquestes coses et semblen pura evidència. T’adones que la vida és el procés de viure la vida, no una cursa a l’encalç de metes més o menys èpiques o ambicioses. L’objectiu no és el dia de demà, sinó el dia d’avui, sense el qual el dia de demà no arribarà a existir. Com menys vida et queda per davant, més valores la que tens a sota els peus. Ser feliç un mateix, altrament, és condició prèvia per fer feliços els altres.

El plaer dels  gestos quotidians i el rescat dels valor bàsics són font segura de felicitat. No de la felicitas materialista, la pseudofelicitat possessiva de la societat de consum, sinó de la plàcida benaurança. L’important és el camí i una certa parsimonia per poder-lo degustar. La societat de la pressa i del present hipotecat no porta enlloc, però sembla que la majoria pateix la síndrome del conill adelerat d’Alícia als país de les meravelles. Vet aquí una reflexió filosòfica i, per tant, existencial. És a dir, política. I nadalenca…