Falsos debats

Mor Castro i, un altre cop, assistim a un gran debat en què s'intenta a la vegada plantejar una qüestió històrica i endevinar el futur. Exemple del primer: ¿té futur el comunisme?, que inclou variants, com ¿què en queda del comunisme? o d'altres. Exemple del segon: Fidel, ¿un revolucionari o un dictador? És tot qüestió de mètode i de saber distingir el que és passionals del que és racional. Comencem pel segon. La resposta més raonable seria «totes dues coses». Des del punt de vista de la seqüència de la caiguda de la dictadura de Somoza, Castro, Guevara o Cienfuegos han sigut revolucionaris. Des del punt de vista de la forma de govern i l'exercici del poder de Castro, sense cap dubte és un dictador, ja que en base a l'anàlisi comparada dels sistema polítics empírics (els que existeixen, no els que proposen un ideari abstracte) compleix tots els requisits de l'autoritarisme. La falta de lògica en el debat quan regeix la passió és total. Per exemple oposar a aquest argument el dels èxits socials (sanitat, educació, etc.) no resol una pregunta elemental: ¿per què el preu a pagar per aquest tipus de drets socials és la greu absència de llibertats polítiques? O l'aplicació interessada de comparacions esbiaixades: és que a Haití estan pitjor. Bé, però a Costa Rica estan millor. ¿Per què? Doncs això és el que s'hauria de debatre.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Sobre la primera qüestió, aquí també es requereix un mètode. El comunisme és una ideologia determinada, que com tot corpus d'idees sobre el món, des de la seva formulació a mitjans del XIX fins avui ha mantingut unes constants, però també s'ha vist reformulada al llarg del temps. Pel que fa a la seva invocació mobilitzadora, des del mateix Marx fins a, diguem, Maduro o Ortega, ha passat per diverses versions. Per resumir, Marx va ser un científic social que va establir innovadors diagnòstics sobre la societat del seu temps (a Europa, iniciada desigualment la primera revolució industrial), però la part propositiva del seu futur polític ha sigut no només desmentida per la Història, sinó que va ser d'un simplisme aclaparador. ¿Una societat sense classes quan desaparegui la propietat privada? El determinisme econòmic ha sigut un llast per a l'esquerra per molt de temps.

PEL QUE FA a la invocació del comunisme per règims que per cert sobreviuen Castro amb notable estabilitat, vegeu la Xina, Vietnam, Corea del Nord, és només una depuració simplista d'una etiqueta autoritària. I una etiqueta és sempre una simplificació d'una cosa complexa. O sigui que amb la mort de Castro ni cau l'últim règim que es proclama (sense debat) comunista, ni es tanca el debat sobre ideologies que expressen greus fractures socials. Ah, i de passada, si rellegeixen l'article del 1989 sobre el Fi de la Història, veuran que Fukuyama tampoc anava ben orientat. ¿I per què Anna Gabriel ha anat al funeral de Castro? Fidel no era un gran feminista.