Dormir i despertar-se jugant a viure

Pocs dies després d'haver publicat en aquest diari un article sobre Leonard Cohen, poeta i cantant, vaig llegir que va morir al patir una caiguda nocturna a casa seva. El seu mànager va precisar: «Va morir mentre dormia i va caure del llit». Sempre m'ha intrigat saber què ens passa quan estem dormint. La definició de 'son' és aquesta: «Estat fisiològic que constitueix el període de descans en què la consciència i la voluntat són suspeses totalment o parcialment, i les funcions orgàniques són disminuïdes».

Però el que m'ha interessat més, des de fa temps, és què passa després de despertar-se. Just en aquell moment en què recuperem la nostra identitat, consultem el despertador per situar-nos en el temps, perquè havíem viscut hores sense que el temps existís. No ens empenyia ni ens acompanyava. Si no m'equivoco, mentre dormim el cervell no descansa, però deixo els especialistes en aquestes difícils matèries d'exploració de la vida cerebral. El més habitual, penso, és despertar-se sense recordar res, perquè la consciència del present s'imposa d'una manera instantània i implacable. Parlo en general, és clar, perquè hi ha gent que té una singular capacitat de fer ressuscitar els seus somnis, de reviure'ls. A vegades són agradables, a vegades són angoixosos. «He tingut un malson...».

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

No recordo quin poeta, potser un cantant, parla del son dels infants. Al·ludeix a la tranquil·litat i a la profunditat del son infantil, però no en sabem res. Ens conformem amb una aparença. «Dorm com un angelet...». Potser sí que els àngels estan dormint quan els malvats es desperten.

Sentir-se vençut per la son és, en algunes ocasions, francament desagradable. S'ha de ser prudent, amb la son, perquè a vegades ens ataca a onades. Potser va ser l'enemic de Cohen, que va caure del llit i va morir. Potser somniava que es llevava per anar a trobar la Marianne de la cançó, que havia desaparegut de la seva vida.