Fidel i nosaltres

Brindarem per la seva memòria amb un mojito. I potser tornem a discutir com sempre, sobre els èxits i els ogres del seu règim. O potser, ja cansats dels mateixos arguments, callem, posem un vinil de Silvio Rodríguez o de Pablo Milanés i entonem els himnes de nits passades. Aquelles en què encara portàvem l'ombra de l'adolescència enganxada als talons, quan els finals ni s'entreveien a la cantonada i la raó era una convidada no sempre amb dret a parlar. Amarats en l'humit romanticisme dels somnis col·lectius, amb l'enardiment de les veritats de l'emoció i l'alè d'uns ideals més potents que la vida mateixa, admiràvem aquella petita illa que desafiava el món. Els herois sempre són bruixots, sobretot quan ens entestem a veure el món sense matisos.

Va morir Fidel i brindarem pel passat amb un raig de rom blanc, llimona, soda, sucre i menta. Per la nostàlgia de tot el que podia ser i no va ser. Pels èxits que es van quedar i els molts que es van perdre. Pels ogres que aviat ja no vam poder deixar d'ignorar. Al Malecón de l'Havana batien les onades i naufragaven icones de somriure seductor, paraules belles i retalls de llibertat. Amb Fidel ens vam fer grans. Vam deixar de caminar fins a la victòria sempre. I les utopies se'ns van perdre per algun lloc. En realitat, brindarem pel record de nosaltres mateixos i els dolços himnes de vinil.