El rei de la propaganda política

El 4 de setembre de l'any 2005 el president de Cuba, Fidel Castro, va oferir al Govern dels Estats Units l'enviament de més de mil metges especialitzats per auxiliar les víctimes de l'huracà Katrina, que va castigar amb enorme violència les costes del golf de Mèxic i va inundar el 80% de la ciutat de Nova Orleans. El règim cubà va fer alguna cosa més. Va distribuir fotografies dels metges, tots amb immaculada bata blanca i cadascun amb la seva motxilla, a punt de pujar a un avió i enlairar-se rumb a l'estat de Louisiana. Ferida en el seu orgull, l'Administració de George Bush va rebutjar l'oferta solidària de l'Havana. Fidel s'acabava d'apuntar un altre gol propagandístic.

El desaparegut dirigent cubà ha passat a la història per moltes coses. Però també ho mereix pel seu extraordinari domini, com ningú al segle XX, de la propaganda política. Tot el que envoltava la seva figura, des de la barba fins als havans, des de l'uniforme verd oliva fins al xandall de jubilat, des de les fotos amb García Márquez fins a les aparicions fugaces en una pista de bàsquet, tot contribuïa a perfilar el seu lideratge, a exaltar els valors de la Revolució o a crear emocions entre els cubans.

Règim indestructible

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La millor arma del règim, la que li ha permès perpetuar-se durant 57 anys, no han sigut els míssils nuclears de Khrusxov, ni el suport soviètic posterior, ni l'exportació de la rebel·lió anticapitalista a altres latituds. El que ha fet un mite la resistència del castrisme ha sigut la genial gestió de la propaganda, que li ha proporcionat un suport interior molt més alt del que correspondria a una societat sotmesa a enormes privacions, mentre que a l'exterior li concedia les simpaties per un marxisme de cara humana, compatible amb el rom i la rumba.

Davant la prepotència de l'Oncle Sam, el barbut exaltat per Carlos Puebla y Sus Tradicionales va anar evolucionant davant els ulls del món per convertir-se successivament en líder dels no alineats, resistir l'enfonsament del bloc comunista i reaparèixer com a referència dels bolivarians de tot Amèrica.