La postveritat de les mentides

Tot i que encara no som ni al desembre, aquests dies el diccionari d’Oxford ja ha anunciat que la paraula de l’any 2016 és 'postveritat'. Mira que hi havia paraules per mostrar el descrèdit de la política que es viu a mig món, de 'brexit' a 'sorpasso', però al final s’han decidit per una que està de moda i en el fons és un subterfugi per no dir mentida. Si pensem en la victòria de Trump i el desenllaç imprevist als referèndums del 'brexit' i sobre les FARC a Colòmbia, potser sí que aquesta impostura representa el 2016 com cap altra: l’esbombament de falsedats per alimentar la por. Se cita sovint aquella frase de Goebbels, ministre de la propaganda nazi, segons la qual «una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat». Avui dia, una mentida dita només una vegada, però amplificada milions de cops a les xarxes socials, es converteix en una postveritat. Vet aquí la pirueta lingüística. Si n’haguessin dit «la nova veritat», hauríem entrat directament al territori del Gran Germà d’Orwell.

   

 Nietzsche té un text en què planteja que la veritat i la mentida són convencions creades per l’home per viure en societat. Amb ell llenguatge, doncs, neix també l’art de l’engany i, sobretot, de l’autoengany (les religions, per exemple). Davant de l’ésser racional i científic, diu Nietzsche, hi ha l’ésser intuïtiu, que potser tampoc no és feliç, però es deixa portar per l’instint i se sent més lliure. La postveritat sembla nascuda per empènyer la gent a ser intuïtiva, com si els digués: us menteixo, d’acord, però així us semblarà que voteu lliurement, sense el raonament enganyós dels polítics. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

  

 Hi pensava l’altre dia, veient al cine 'La llegada', de Denis Villeneuve. Quan uns extraterrestres arriben a la Terra, el Govern nord-americà demana a una lingüista que desxifri la seva llengua per comunicar-s’hi. El contacte amb els alienígenes dóna grans moments de cinema, però com sempre les reaccions de polítics i militars estan a punt d’espatllar-ho tot. El film acaba amb un punt d’esperança. Es nota que està fet des de la convicció que Trump no podia guanyar.