El segon sexe

Bulímia, present i invisible

En les persones bulímiques hi ha tristesa, soledat i la sensació de no controlar la pròpia vida

4
Es llegeix en minuts
fcasals36343738 opinion  ilustracion  de leonard  beard161119162136

fcasals36343738 opinion ilustracion de leonard beard161119162136

Va trucar-me tota esverada i em va dir: no puc deixar de vomitar, no puc parar. Estava a la feina i volia parlar amb algú per aturar l’impuls irrefrenable de provocar-se el vòmit, per això s’aferrava al mòbil des del lavabo estant. Les seves paraules sonaven a crit desesperat emès des de les profunditats d’un pou en el qual ni ella mateixa sabia exactament com havia caigut. Érem ben jovenetes llavors. La meva amiga vivia en conflicte amb el seu propi cos no perquè volgués estar prima sinó perquè des que havia fet el canvi de manera precoç i havia adquirit unes formes rotundament femenines, no deixava de ser assetjada per nois i homes del barri que es creien amb el dret de donar la seva opinió, alguns de manera més grollera que d’altres, sobre les carns de la que fins no feia gaire era només una nena. La mare li havia aconsellat de ser més pudorosa en les seves vestimentes, però ella era una noia qualsevol que volia anar a la moda, portar texans ajustats i tops per damunt del melic.

    Tenia la sort que el pare no hi veia cap problema, en la forma de vestir de la filla, però al germà gran li semblava que era ella la que es buscava les paraules obscenes que rebia pel carrer, les persecucions i els assetjaments quotidians. Per això sovint se sentien des de fora les discussions entre ells dos. La meva amiga no volia donar el braç a tòrcer, defensava per damunt de tot el seu dret a ser el que volia, a anar com volia i no va trigar gaire a marxar d’allà, de casa els pares i del barri. Però jo sempre recordo aquella trucada de desesperació, símptoma que el cos tan desitjat finalment se li havia girat en contra.

 

Durant molts anys vaig creure que el trastorn alimentari de la bulímia era simplement això, vomitar per evitar que el menjar ingerit s’empeltés a les carns, emprant una imatge que fa servir Delphine de Vigan al seu 'Dies sense fam' quan parla del procés de recuperació de l’anorèxia. De fet, crec que la idea general que tenim tots al cap sobre l’esmentada malaltia és precisament aquesta: és bulímic qui vomita, res més.

    Parlant fa un temps amb un psiquiatra especialitzat en la matèria em va aclarir que el vòmit és només un dels símptomes i pot donar-se o no en els malalts. La característica principal de la bulímia és la ingesta desproporcionada i compulsiva de menjar, viscuda sovint com una agressió contra la pròpia persona. No hi ha plaer en la forma de menjar de la bulímica, hi ha violència, tristesa, solitud i la sensació que la vida no és a les pròpies mans. Hi ha voler apaivagar la remor interna del malestar. Per això no és estrany que el que es mengi en aquests atacs siguin coses desagradables, com ara aliments crus o congelats. Si l’anorèxia és una malaltia que es defineix per la capacitat de les afectades de controlar les necessitats més bàsiques, la bulímia és sens dubte el trastorn del descontrol. Qui la pateix relata sovint aquesta sensació de no tenir cap domini sobre el propi comportament, sobre el que s’està fent, sabent, és clar, que la conducta resulta especialment perjudicial. 

Notícies relacionades

    Un cop passat l’atac d’ingesta compulsiva, queda un enorme sentiment de culpa que porta a períodes de restricció severa o bé extenuants sessions d’exercici físic. Però no és estrany que la restricció dispari de nou la ingesta compulsiva, de manera que la persona acaba en una roda sense aturador. En aquest sentit són nombrosos els casos d’aquells que, gaudint de bona salut, van acabar en la malaltia després de seguir una dieta d’aprimament estricta. Els entesos en la matèria diuen que la bulímia és potser dels trastorns alimentaris més complexos. Com tots els altres té molt a veure amb problemes afectius, conflictes amb un mateix o amb l’entorn. També, és clar, amb la pròpia sexualitat. La dificultat afegida de la bulímia és que és una malaltia invisible, que es pot patir durant anys sense que ningú no se n’adoni. Socialment no es coneix i a més provoca més rebuig que compassió. 

Per molt  que públicament s’alerti sobre el perill de l’anorèxia i se senyalin tots els elements que la poden fomentar, en el fons la nostra societat és més tolerant amb una actitud d’autocontrol, encara que sigui excessiu, que no pas amb qui no és capaç d’evitar endrapar de manera desordenada. L’anorèxia apareix escandalosa davant dels nostres ulls quan és en una fase avançada, però la bulímia difícilment farà que la baixada de pes sigui notable. Cosa que no vol dir que no tingui seqüeles físiques i mentals a curt i llarg termini. La més intangible de totes, un gran patiment viscut en solitud. En canvi els entesos diuen que és potser de les malalties d’aquest tipus més presents, que més gent pateix i que està molt infradiagnosticada. És el pou de la meva amiga des del qual s’ha de fer un esforç enorme per treure’n la veu i demanar ajuda.