Anar al contingut

La vigència d'un clàssic

El diàleg segons Llull

Joan Santanach

Amb la seva predisposició a admetre la veritat del contrari, el filòsof va anteposar la raó a altres criteris

El juliol de 1263 es va produir a Barcelona, davant del rei Jaume I i de tota la cort, una sonada disputa religiosa. La van protagonitzar fra Pau Cristià, un jueu convers que havia ingressat a l'orde dels Dominicans, i el rabí gironí Mossé ben Nahman. L'objectiu de la disputa, més que no pas trobar punts d'encontre entre les dues religions, era deixar l'oponent sense arguments. La discussió va centrar-se sobretot en la vinguda, o no, del messies. Mentre que per als jueus encara no havia nascut, per als cristians Jesús és el messies. Tots dos van esgrimir textos ben autoritzats, del Gènesi i, sobretot, del profeta Isaïes, a favor de la posició que defensaven. Però allà on un interpretava que la profecia reblava els seus arguments, l'altre ho desmentia i n'extreia un sentit molt més favorable a les creences pròpies.

Hem conservat dos relats diferents de la disputa de Barcelona. El primer és un document en llatí conservat a l'Arxiu Reial de Barcelona. S'hi afirma que el vencedor havia estat, sense cap mena de dubte, fra Pau Cristià, que amb els seus raonaments hauria deixat Ben Nahman sense rèplica possible. El segon, escrit en hebreu, diu exactament el contrari: el rabí de Girona no sols hauria esclafat dialècticament el seu interlocutor, sinó que Jaume I n'hauria lloat l'eloqüència i, fins i tot, ¡l'hauria recompensat amb una bossa de monedes d'or!

Amb dos testimonis tan divergents seria una temeritat prendre partit. Perquè el més probable és que la disputa acabés en taules i sense acord. Més aviat, tot al contrari. L'únic que sabem del cert és que, poc després, Mossé ben Nahman es va exiliar a Palestina i ja no va tornar.

Basar les disputes en els textos sagrats, o en les interpretacions que cada religió en fa, porta a un carreró sense sortida. Ramon Llull, que afirmava que «disputar per autoritats no ha repòs», ho tenia claríssim. Per això va proposar prescindir de les autoritats, que és com es referien a l'època als textos sagrats. Alhora, va proposar una «autoritat alternativa», acceptable per les diverses parts en disputa: la seva Art, el sistema que havia ideat per arribar a la veritat. Per trobar-la i per demostrar-la.

Les argumentacions de l'Art de Llull no partien dels textos sagrats, sinó de la raó. No eren, doncs, exclusius d'una única fe, sinó que podien ser assumits per qualsevol ésser humà. Perquè si hi ha una cosa que comparteix tot el gènere humà, ja des de la definició clàssica d'Aristòtil, és la capacitat racional. Si més no, mentre no es demostri el contrari. Llull proposa partir d'aquest element comú per arribar a conclusions assumibles per tothom. Estava convençut que aquestes conclusions havien de ser les que ell defensava, i que passaven per la necessària veritat del cristianisme. Però no m'interessa tant la posició concreta de Llull com el mètode que planteja.

Trenta anys més tard de la disputa de Barcelona, el 1293, Llull va viatjar per primera vegada al nord d'Àfrica. Ell mateix explica que, en arribar a Tunis, es va adreçar als musulmans amb una afirmació si més no sorprenent, i encara més al segle XIII. Va dir-los que ell era cristià i bon coneixedor dels articles de la fe cristiana, però que havia anat a Tunis a escoltar els fonaments de la religió de Mahoma, i que si els trobava més vàlids que els propis, es faria musulmà.

És molt probable que Llull estigués convençut que, gràcies a l'Art, no podrien rebatre-li els arguments i que no hauria d'abandonar la fe dels seus pares. Però el plantejament no deixa de ser extraordinari, perquè planteja l'essència mateixa del diàleg. En un diàleg els interlocutors saben de quina posició parteixen, però han d'assumir la possibilitat que, segons com evolucioni la disputa, potser hauran de modificar aquest punt de partida. I Llull arriba a plantejar que, si els arguments racionals dels seus interlocutors invaliden els que ell defensa, abraçarà la posició diametralment oposada a la seva. L'actualitat del pensament de Llull s'ha demostrat recentment al Palau Macaya de l'Obra Social La Caixa, en el marc dels debats Seny i Rauxa en Ramon Llull, coorganitzats amb la Fundació Carulla.

Amb la raó no n'hi ha prou. Hi ha molts altres aspectes a tenir en compte. Però qualsevol diàleg, si es vol que hi hagi diàleg, no pot prescindir de la raó ni, tampoc, aferrar-se a partits presos que hipotequin qualsevol acord. Perquè aleshores ja no hauríem de parlar de diàleg, sinó de monòleg. Ja ho diuen que no hi ha pitjor sord que aquell que no hi vol sentir. Comissari de l'Any Llull,

editor i professor de la UB.

Temes: Filosofia

0 Comentaris
cargando