Rufián: el triomf de Trump

Els discursos primaris il·lustren el descrèdit de la política: professionals àvids de notorietat però incapaços de resoldre els nostres problemes

1
Es llegeix en minuts

Dur discurs de Gabriel Rufián contra el PSOE en la investidura de Rajoy. / EFE / CHEMA MOYA / VÍDEO: ATLAS

A cavall de la crispació i de l'estrèpit de les xarxes socials, el diputat d'ERC Gabriel Rufián ha conquistat un paper protagonista en el circ polític. Pel seu acarnissament amb el sector abstencionista del PSOEPSOE en la investidura de Mariano Rajoy molts l'han ungit malvat oficial, mentre l'independentisme, per convicció o gremialisme, fa pinya i li riu les gràcies.

Rufián era un perfecte desconegut fins que un assessor d'Oriol Junqueras va reparar en les baralles que mantenia a Twitter. Les seves celebrades ocurrències, juntament amb la seva condició d'independentista castellanoparlant, el van catapultar en l'univers d'ERC fins a convertir-lo en cap de cartell. Una cosa mai vista.

Agradi o no, el cert és que Rufián no enganya. Pot resultar irritant amb els seus aforismes de 140 caràcters, la seva aigualida tautologia i les seves espasmòdiques urpades… Però és el que aparenta ser. És el seu un discurs prepolític i primari, sense significats ocults: no diu ‘a’ perquè s'entengui ‘b’ i així aconseguir l'objectiu ‘c’. Les consignes, escasses, són el missatge.

Malgrat les ires que provoca, el diputat republicà no és la font dels mals de la política contemporània; sí un dels símptomes que la il·lustren. Com Pablo Iglesias quan albira “delinqüents potencials” entre els diputats. Com Rajoy quan es pren de broma l'SMS que va enviar a Luis Bárcenas. Com Pedro Sánchez quan denuncia pressions empresarials que va callar mentre conservava el càrrec.

SENSE SOLUCIONS

Notícies relacionades

Per combatre el descrèdit de la política, els polítics s'haurien d'esforçar a dignificar-la en lloc de camuflar-se fingint que no ho són. Prescindint de la pedagogia, indispensable en democràcia, busquen notorietat a cop de titular a la tribuna, a la televisió o a les xarxes. I parlen sempre de les seves disputes i problemes, no dels nostres. Potser és la seva manera de dir-nos que no tenen solucions.

Sense el rebuig que l'‘establishment’ polític suscita als EUA, un magnat masclista, racista i insolent com Donald Trump no hauria optat mai a la Casa Blanca. Tant de bo perdi la carrera presidencial, però, desafortunadament, el seu estil ja ha triomfat a casa nostra.