Sense compassió

El teatre, per al director suís Milo Rau, «ha de ser una experiència transformadora». El teatre polític, que és el que ell practica, s’enfronta a la realitat del temps present i mira de trobar no solament l’arrel del conflicte sinó el cop de puny que estaborneix l’espectador i l’encara a un mar de dubtes, d’inquietuds, d’íntimes lluites morals. Fa temps, per exemple, que investiga i reflexiona sobre la guerra (encara viva, latent però constant) al Congo, a Ruanda i Burundi. Més de 23 milions de morts. ¿La recorden? ¿La tenen present, iniciada als anys noranta, amb les massacres de tutsis i hutus, i amb el rerefons de la hipocresia occidental que té necessitat de l’or i del coltan? Ara, a Compassió. Història de la metralleta, Rau dibuixa, com jo no havia vist mai, el rostre indefugible del Mal, mentre es qüestiona l’ètica europea, que només reacciona (i de manera humiliant) quan els cadàvers arriben a les costes de Grècia. 

    A Compassió, estrenada a Temporada Alta, Rau ens pregunta si no interpretem tots un personatge que és capaç de contemplar el dolor sense immutar-se. Un personatge que, en el seu teatre, justament es transforma quan explica la tragèdia, quan la fa explícita en un escenari. Tot es redueix, finalment, a «uns malparits que tenen metralletes». I la presència del Mal, ensordidora, persistent, s’imposa en «un món sense compassió», des de l’Àfrica desba­llestada fins a l’Europa que agonitza.