El deure de fer els deures

Comento amb els meus alumnes de primer de Magisteri-Educació Primària el debat sobre els deures escolars. Són prudents i en general eviten pronunciar-se. Mentre en parlem, apunten algunes qüestions d’interès: la importància d’adquirir una rutina de treball escolar, l’excessiva orientació al rendiment en les tasques educatives, la complicada relació amb els pares després de classe.

Aquest últim punt em fa reflexionar a propòsit dels arguments que dóna la Confederació d’Associacions de Pares i Mares (CEAPA) de tot l’Estat per demanar a les escoles que aturin la pressió dels deures. Segons la CEAPA, els deures afecten negativament la vida familiar i no deixen temps als infants per passar-lo amb els pares. La campanya per boicotejar els deures escolars els caps de setmana de novembre porta de títol: 'A l’escola falta una assignatura: el meu temps lliure'.

L'EXPERIÈNCIA DE L'ESCOLA NOVA

A Catalunya, el moviment d’Escola Nova de principis de segle XX, en el context de la Mancomunitat i després de la Generalitat Republicana, va posar en pràctica una pedagogia activa que encaixava les tasques escolars amb el desig d’aprendre de tot infant. La dinàmica escolar es feia tan atractiva per a tots –nois, noies, mestres– que després de classe es quedaven a l’escola feinejant. S’hi estava millor que a casa. Aquesta és una anècdota que explicava sovint el doctor Josep Estalella, director de l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella als anys 30. S’hi estava tan bé a l’escola perquè no hi havia experiència d’obligació i sí un autèntic desig d’aprendre, com quan ens agrada de veritat alguna cosa i el temps passa volant.

LA PRESSIÓ DE LA PRODUCTIVITAT

Vista en perspectiva, aquesta història és envejable. Avui, en canvi, l’experiència que tenim en general, adults i infants, és l’obligació. El problema dels deures en el context familiar té a veure amb el fet de no disposar de temps lliure i no passar prou temps amb els pares però, sobretot, amb la pressió que els pares i mares es veuen obligats a exercir en els infants després de classe. Els adults, vivint una vida laboral d’obligacions i sacrificis que els fa somniar en les vacances per poder, finalment, desconnectar, travessen cada dia el llindar domèstic per assumir un cop més l’exigència que ells mateixos han de suportar quotidianament en un món orientat als resultats i a la despersonalització. L’obligació esdevé llavors el denominador comú de la vida social i no hi ha cap refugi, ni la intimitat de la llar, on poder alliberar-se d’un malson que els persegueix: complir i ser productius.   

Freud anomenà aquest excés d’exigència cultural: super-jo. El super-jo és una mena de «mala consciència» que s’instal·la socialment i sempre demana més perquè mai no s’acaba d’estar a l’alçada:  ai no es fan les coses prou bé, mai no es té prou temps per acabar les tasques, mai no hi ha calma. S’ha de fer, fer, pensant que en tot moment s’avaluen els outputs. Aquest superàvit d’exigència malmet les relacions entre mestres i alumnes; pares, mares, fills i filles. L’obligació travessa els vincles i els afebleix enormement. Tot tendeix a convertir-se en una fàbrica on cal mantenir el nivell de productivitat per ajustar-se a la demanda. Famílies, equips docents, alumnes, esdevenen unitats de valor productiu. Això significa estar lligats a una simbòlica cadena de muntatge sense marge suficient per sortir-ne una estona, una mica com en Charles Chaplin a 'Tiempos modernos', aquest personatge tan tendre que fora de la fàbrica perdia l’orientació del món i ho veia tot com si fos el cargol que havia de collar. 

UNA FORMA MÉS HUMANA D'APRENDRE

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El problema dels deures escolars i el debat que genera és, en aquest sentit, un símptoma cultural, defecte de fabricació al mateix temps que una molt bona notícia. Vol dir que la maquinària fa una mica figa, s’encalla i grinyola. Vol dir que no hem deixat de recordar que potser hi ha una manera més humana d’aprendre i de viure plegats, en detriment de la lògica de la fabricació. No podem dir que no és possible perquè la historia ens demostra, encara que ho haguem oblidat, que una vegada sí que ho va ser.

Efectivament, els deures són una mala experiència perquè obliguen pares i mares a seguir obligant els fills després d’una jornada de feina i activitats interminables. Obligant els fills, pares i mares també van en contra de sí mateixos: perquè en lloc de poder gaudir d’un espai relacional on l’obligació minva, retorna amb més força que mai. L’obligació mortificant és el pitjor dels mals per una vida on només hi ha deures: entre ells, el deure de fer-los fer.