Franco ens mirava des del Born

Reconec que les fotografies de l’escultura de Franco, a cavall però sense cap, enmig de la magnífica plaça del Born m’impressionaven. Era una oportuna i intel·ligent provocació –s’ha vist que potser excessiva– per,  com pretén el comissari de l’exposició, Manuel Risques, revisar el franquisme. Tot i que personalment m’inquieta menys que l’estàtua de Josep Viladomat –o el monument a la victòria de Frederic Marès– estiguessin tants anys als carrers de la Barcelona democràtica que el fet que el general morís al llit tranquil·lament (per dir-ho així) després de tants anys de dictadura. 

Revisar el franquisme el 2016 pot ser positiu, i per això no comprenc les crítiques nacionalistes a l’exposició patrocinada per l’ajuntament d’Ada Colau. Sí que entenc les de la Fundación Francisco Franco, que «lamenta el bàrbar aquelarre a què han sotmès l’estàtua de bronze de l’estadista espanyol més important des dels Reis Catòlics, l’heroi militar que en compliment del seu jurament va defensar la nació i poble espanyol dirigint la sublevació fins a impedir que la tirania comunista s’imposés a Espanya». M’ha recordat la Celtiberia Show de l’enyorat Luis Carandell.

Però tornem a les crítiques nacionalistes. Uns diuen que l’exposició no podia estar al carrer perquè els pertorbava. Altres, que seria comprensible en un altre lloc però mai al Born, que ha de reservar-se per a la memòria històrica del 1714. El més estrany és que l’excitació no se circumscriu als hiperventilats habituals, sinó que la mateixa vicepresidenta del Govern, Neus Munté, ha sentenciat que «és un greu error el lloc escollit perquè fereix el sentiment de molta gent i aconsegueix que hi hagi divisió on hi hauria d’haver la màxima unitat per avançar en la reparació i restitució de la veritat».

¿On som? El Born és un espai públic, no és propietat de ningú, i l’equip municipal minoritari de Xavier Trias privilegiava uns usos, mentre que el també minoritari equip municipal d’Ada Colau prioritza durant unes setmanes la memòria històrica del 39 sobre la del 1714. És potser una batalla pel domini cultural entre dues visions politicoideològiques. Intel·lectualment una mica elementalista, però costa entendre que es vulgui convertir en un debat polític rellevant i que el Govern acusi l’ajuntament de la capital de  «greu error» i de crear divisió. Ni Catalunya ni Barcelona són propietat de ningú –i menys d’una ideologia–, i els governs electes gestionen sota el seu lleial saber i entendre. Dels principis immutables del Movimiento Nacional en vam quedar  vacunats –els que els recordem– ja fa molts anys.

No obstant, m’amoïna encara més que la batalla sigui sobre 1714 o 1939. La història és important i ha de ser recordada, però el que compta és el futur. Fa 30 anys hi havia diferències, fins i tot odis, entre pujolisme i maragallisme, que s’enfrontaven per quasi tot. Però el 1986 –dilluns en vam celebrar els 30 anys– van fer pinya i, recolzats pel Govern de Felipe González i pel president del COI, Juan Antonio Samaranch –antic alt càr-rec franquista el nom del qual incomprensiblement l’ajuntament actual va esborrar d’una escultura–, van aconseguir que Barcelona fos seu dels Jocs del 92 i es convertís en una capital mundial. L’èxit de Barcelona, el Mobile World Congress i el boom turístic, que ara convé encarrilar però que contribueix a l’ocupació i el nivell de vida de la ciutat, es deuen al fet que l’ajuntament de Maragall i la Generalitat de Pujol van saber col·laborar –no sense moltes tensions– en un projecte de futur que va il·lusionar a gairebé tots els barcelonins i catalans (no el 47,8%), que va aconseguir el suport del Govern d’Espanya, que va fer que l’atenció del món se centrés en Barcelona i de les rendes del qual  encara vivim.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

No hem de caure en allò tan estúpid que el passat va ser millor, però si Maragall, Pujol, Samaranch, Serra, Abad (Josep Miquel) i Cuyàs (Romà) no haguessin sabut cooperar –tot i les diferències polítiques i les oposades vivències històriques–, ni Barcelona, ni Catalunya serien avui el que són. Polemitzar sobre 1939 o 1714 no és un tema banal, però parlar de «restitució de la veritat» té una perillosa tendència dogmàtica. I sobretot no és un projecte de futur il·lusionant capaç de generar ocupació i riquesa. Així Barcelona no guanya punts en la despietada guerra de competitivitat entre les grans ciutats en què –gràcies en gran part al pacte del 92– participem.

Periodista.