Estaquirot

Al final, resulta que la polèmica exposició era una performance. Ara s’entén tot. Pisarello no ho havia volgut dir abans perquè hauria trencat el discurs teòric i la possibilitat de dur a la pràctica la idea inicial. No es tractava d’exhibir perquè sí l’estàtua eqüestre de Franco –aquest Gattamelata de províncies, grandiloqüència feixista– sinó de convocar la ciutadania perquè la fes servir de ninot de fira, disposat a rebre, impertèrrit, impactes d’ous i de pintura, nines inflables a la falda, caps de porc, banderes amb l’arc de Sant Martí i més ous i més pintura. Si la proposta municipal s’hagués fet explícita com una acció performativa, no hauria tingut cap sentit com a tal. Es tractava d’emmascarar-la amb l’aparat crític de la teoria –la presència pública del franquisme al carrer i la impunitat de la rèmora dictatorial– i, després, un cop esquitxada, insultada i, finalment, derruïda, incorporar l’estàtua de Franco (i els «atacs ciutadans», com diu Pisarello) al discurs expositiu.   

És a dir, els responsables de l’exposició ja sabien que passaria el que ha passat. Fins i tot ho desitjaven. El Franco de bronze s’ha convertit en un estaquirot que ha rebut els cops i que ha agafat cos com a símbol d’una societat que encara viu sota els efectes de l’oblit ordit en la Transició. Si és així, no es tracta d’una exposició sobre la història sinó una pàgina d’art contemporani. L’haurien de traslladar al CCCB.