Franco i el tió

Era una oportunitat per reflexionar sobre el nostre passat. Per debatre sobre la relació entre el carrer i la dictadura. Aquest transitar entre la batalla, el consentiment i l'afalac. Però certs sectors independentistes van decidir convertir l'estàtua mutilada de Franco en una mena de tió avançat al calendari. Ara una d'ous, una nina inflable, una mica de pintura i ¡patapam!, a terra. Els fills i els néts materialitzant el que no van aconseguir els pares o els avis. Potser perquè estaven massa ocupats a sobreviure, potser perquè no es van atrevir, potser perquè van preferir progressar en el règim. Una catarsi col·lectiva convertida en una improvisada instal·lació artística. Fins a la destrucció final. Captiu i desarmat, Franco decapitat va ser retirat pels serveis de neteja.

L'estàtua s'havia convertit en el gran objectiu a batre. El Born, la plaça militar a defensar. Tota una batalla ideològica. Els organitzadors de l'exposició van entrar en combat. I van perdre. Que, després de mesos de polèmica, s'hagi hagut d'improvisar una retirada en menys d'una setmana és una falta de previsió, coherència i valor. És regalar la victòria als que van pervertir el sentit de l'exposició i van convertir la denúncia en complicitat. Fins a l'aberració d'acusar de franquistes els que es van significar combatent la dictadura. La mentida, la intolerància i la ignorància han guanyat aquesta partida.