El creixent malestar social
Trump, May i Dylan: ¿gir a l'esquerra?
aguasch35882515 britain s prime minister theresa may leaves number 10 downin161012210650 /
Els temps estan canviant. I allò que semblava sòlid i immutable fa una dècada s’està diluint davant dels nostres ulls, arrossegat per un corrent que tot ho engoleix. Aquest es manifesta en forma de creixent desafecció envers el lideratge de les elits occidentals i de ferotge crítica a la seva conducta, que es percep cada vegada més com a estrictament egoista. I hem de ser honestos i admetre que, davant del deteriorament de les condicions de vida d’amplis sectors, han sigut incapaços d’oferir alternatives. A més a més, aquest deteriorament té raons estructurals: a les destrosses de la crisi financera, sumin-hi les causades per la globalització, el canvi tècnic i l’envelliment. Aquest és el rerefons que està actuant, i que seguirà fent-ho.
Com a resposta a aquestes noves realitats, floreixen alternatives polítiques que s’han convertit, per als mercats financers i l’economia global, en potencials malsons. Així, en l’última reunió del Fons Monetari Internacional (FMI) la màxima preocupació no era la salut de la banca o el creixement de la Xina, sinó l’alteració de les condicions de competència mundial que podien generar opcions com el brexit, o el proteccionisme de Donald Trump.
En el cas dels Estats Units, ja és evident que Trump recull, entre altres elements, la insatisfacció per la pèrdua de benestar de treballadors blancs qualificats que s’atribueix, amb raó, als efectes de la globalització. Una insatisfacció que recollia Bernie Sanders –la seva candidatura va ser, en la pràctica, vetada per l’establishment demòcrata– i a la qual Hillary Clinton sembla incapaç de donar satisfacció. A més a més, encara que Trump perdi, el problema no desapareixerà. Al contrari, si no s’atén els seus orígens i es corregeixen els seus efectes, seguirà creixent. ¿Recorden els jocosos comentaris sobre Sarah Pallin de fa vuit anys? ¿I el menyspreu cap al Tea Party? Aquelles rialles s’han gelat avui a la cara de molts.
La conservadora Theresa May emergeix com una líder que ha comprès el que es mou sota els seus peus
Però siguem equitatius. A Europa també passen algunes coses. La conferència de Bratislava, que havia d’haver subministrat les claus després del brexit, es va tancar en fals. I, el que és pitjor, amb posicions enfrontades sobre aspectes tan essencials com la devolució de poders, els límits a la solidaritat, el control de fronteres o la distribució dels fluxos immigratoris... Com a possible ciment que pogués aglutinar la Unió els pròxims anys, l’únic que va emergir va ser la vella idea d’una defensa comuna. ¡Quins arguments per revertir el creixent pessimisme europeu! Sumin-hi el que apunten les manifestacions d’aquest cap de setmana contra el tractat de lliure comerç amb els Estats Units (el TTIP) i els excessos de la globalització. O el veto del Parlament de Valònia a l’acord comercial amb Canadà (CETA) que s’havia de firmar la setmana que ve. Aquesta oposició el situa en uns llimbs jurídics, ja que obliga el Govern belga a votar-hi en contra en una decisió que exigeix unanimitat dels socis europeus. Però no totes les elits tenen la mateixa percepció de la profunditat dels canvis o del que haurien de fer per recuperar la seva posició. Theresa May està emergint, juntament amb Jeremy Corbyn, com una líder que ha comprès el que es mou sota els seus peus. El seu discurs en la conferència del Partit Conservador és el d’un gir copernicà, qualificat com l’enterrament del thatcherisme per Martin Wolff al 'Financial Times': més Estat, més suport als econòmicament febles, més control de les empreses, més regulació dels alts salaris, més igualtat d’oportunitats... I amb afirmacions tan poc conservadores com quan va postular que «ningú, cap magnat, per ric que sigui, ha triomfat estrictament pel seu esforç». ¿Qui parlava? ¿Corbyn o May? I no confonguin la retòrica antiimmigració amb el gir que proposa: si el Labour tira cap a l’esquerra, els 'tories' es mouen cap al centre i, fins i tot, cap al centreesquerra.
Un últim senyal de la turbulència d’aquests temps és la concessió del Nobel de literatura a Bob Dylan. No discutiré, ni tinc capacitació per fer-ho, els seus mèrits literaris. Però no em negaran que el premi és un gest a aquest creixent grup de població que, davant del model d’un capitalisme dissenyat per a la glòria i el benefici d’uns quants, està de manera creixent cabrejat. Algú ha comprès que, per no ser atropellats per la manifestació de l’home corrent, cal posar-se al davant. Els temps estan canviant. De fet, ja han canviat. ¿I aquí, algú se n’assabenta?
