«'Oh, Christ!'»

En la història dels Nobel hi ha un moment recurrent i determinant. Un clàssic. ¿Com es van assabentar de la notícia els guardonats? Vargas Llosa, per exemple, era en un apartament de Nova York amb poca cobertura. Van trucar al telèfon de la seva cosina Patricia (que era també la seva dona, és clar) i es va tallar la conferència amb Estocolm. Es va pensar que era una broma fins que va comprovar la veracitat de la trucada de Peter Englund. Eren quarts de set del matí. A Alice Munro, li van haver de deixar un missatge al contestador, i Günter Grass ho va saber mentre era de visita al dentista. La reacció més divertida, però, va ser la de Doris Lessing. Tornava a casa en taxi i va veure tot de fotògrafs que l'esperaven al pas de la porta. Un periodista li va dir que acabava de guanyar el Nobel i ella, mig estabornida, mig indiferent, va deixar anar un «Oh, Christ!» que a hores d'ara encara no sé si va ser una sorpresa o un lament.

Tècnicament, Bob Dylan encara no sap que l'ha guanyat. No agafa el telèfon i no torna les trucades de Sara Danius, la secretària de l'Acadèmia. L'entenc molt bé. ¿I si fos una broma descomunal? ¿I si són els de Telefónica, que et volen vendre la banda ampla i el partidazo? ¿I si és Matías Prats amb una assegurança de cotxe? Jo no contesto mai un telèfon desconegut, per por d'una ensarronada, d'una estadística o una enquesta. T'entenc molt bé, Bob Dylan. Qualsevol s'arrisca.