2
Es llegeix en minuts
icoy35939322 franco escultura161017170542

icoy35939322 franco escultura161017170542 / JORDI COTRINA

Franco es va morir al llit. Ara sabem que, uns dies abans, havia agafat la mà del rei Joan Carles i li havia dit: «Alteza, la única cosa que os pido es que preservéis la unidad de España». El rei li va fer cas, tu diràs, i va triar Adolfo Suárez perquè engegués una Transició que etcètera. La resta ja se sap: els homes de Franco van continuar en llocs de poder, tan tranquils, i la dictadura es va acabar amb ranera, però sense cap judici ni cap culpable. El Valle de los Caídos, etcètera. Alguns vam brindar amb xampany i alguns altres van fer el dol, però ni les festes ni les llàgrimes van liquidar el component simbòlic. Al contrari: ara, 40 anys després, el neofranquisme que practica el PP ha tornat al primer pla aquella exaltació nacionalista.

La gent que critica l'exposició d'una estàtua de Franco a la via pública, doncs, ni que sigui decapitat, se situa en aquest territori dels símbols. Ja se sap que, com tot a la vida, el procés independentista es debat entre el seny i la rauxa. La coherència dels arguments troba de tant en tant el contrapunt de l'estirabot. Així, la polèmica de l'agost, quan es va anunciar l'exposició, va ser una vàlvula per reaccionar amb visceralitat. A més, la tria del Born Centre de Cultura i Memòria, que representa que és «la zona zero dels catalans» (Quim Torra 'dixit'), va afegir un grau més a la indignació i de retop es va convertir en munició contra el consistori de Barcelona i, en concret, contra Ada Colau.

Notícies relacionades

No estàvem davant d'un debat estètic, ni sociològic, sinó estrictament polític, i les crítiques eren a la totalitat. En cap moment, per exemple, no es va tenir en compte el projecte artístic que hi ha al darrere, ideat per Julia Schulz-Dornburg, o les reflexions que vol provocar l'exposició, al voltant de la utilització ideològica de l'espai públic. No, tot era epidèrmic. Per això després de l'accés d'ira, les explicacions que provaven de donar-se, fins i tot per part de persones intel·ligents, es veien argumentades a posteriori i eren trivials i gens convincents.

Airejar les estàtues

Els manuals de la iconoclàstia recomanen airejar les estàtues de dictadors i tirans. És el que fa, per exemple, la Ciutadella de Spandau, a Berlín, que actualment exhibeix monuments polítics de les èpoques prussiana, nazi, i comunista a l'Alemanya de l'est. No entrarem en lliçons freudianes ni en les virtuts del vodú, però és evident que la repressió dels símbols en un soterrani fosc, com si no existissin, no és la millor manera de fer justícia al passat totalitari. Potser ja hem fet tard per exigir els judicis que tocaven aleshores, però no pas per reparar la memòria dels perdedors i passar comptes amb el neofranquisme. En aquest nou context, les estàtues haurien de fer avergonyir els botxins, i no pas les víctimes. Els vianants haurien de tenir prou maduresa democràtica i crítica per desxifrar-ne el sentit actual i perdre el respecte al que, en una expressió de Marta Marín-Dòmine, ara tindrem al davant: l'antimonument.