LA SOCIOLOGIA ELECTORAL

L'abstenció que no s'atura

L'excés d'espectacle en la política alimenta l'escepticisme i l'allunyament

2
Es llegeix en minuts

«N’hi ha molts més que han decidit no decidir, i són els que decideixen», va escriure l’argentí Martín Caparrós a propòsit del referèndum a Colòmbia i de l’altíssima taxa d’absents a les urnes: més del 62%. Pot dir-se el mateix de l’absentisme a Hongria el mateix diumenge, que va tombar un projecte del Govern per desentendre’s de la crisi dels refugiats a causa d’una participació insuficient. I sembla que el fenomen s’estén per tot arreu, convertida l’en un altre temps anomenada majoria silenciosa en primer actor polític de tantes consultes i eleccions en les quals una part significativa del cens es desentén del que es decideix a través del vot. Ha perdut sentit aquella vella idea segons la qual, qui no vota, malament pot després queixar-se de com va tot, perquè l’escepticisme té cada dia més adeptes i la participació, menys seguidors.

¿Per què decreixen els votants tan fàcilment? ¿Què alimenta l’allunyament? El sociòleg francès Alain Touraine opinava fa uns anys que estava molt estesa la idea que importava poc qui governés, perquè hi hagués qui hi hagués al pont de comandament, havia de complir amb una llista inacabable d’obligacions insalvables. En aquesta situació, sostenia Touraine, era de preveure que l’allunyament fos un sentiment de manera creixent compartit. Unamica més d’una dècada després d’aquell pronòstic, els fets li donen la raó: els mecanismes de la democràcia representativa emeten el senyal que creix sense parar la distància entre l’establishment i els ciutadans.

CORREGIR TRADICIONS

Notícies relacionades

Es diu, per exemple, que l’abstenció forma part de la tradició colombiana o d’aquella associada a l’elecció del Parlament Europeu, però no hi ha manera de trobar gestos decidits i visibles per corregir aquestes tradicions. En canvi, abunden els analistes que entenen que l’abstenció convé a molts moviments i partits que, en cas de ser menor, veurien minvar el seu ressò a les urnes. Un punt de partida diametralment contrari a l’expressat per Maurice Duverger abans de les eleccions europees de 1989: «Una participació elevada reforça la legitimitat de l’elegit». D’axiò se’n pot inferir que una alta abstenció no el deslegitima, però potser el debilita.

El politòleg canadenc Michael Ignatieff veu en el creixement de l’abstenció des del final de la segona guerra mundial el contrapunt a l’excés d’espectacle en la política, en les campanyes: «Potser la societat hauria de lluitar més activament contra la idea que tot pugui ser reduït a espectacle. (…) L’espectacle ja és buit. Les fotos es fan i no passa res, els discursos se succeeixen i no passa res». En realitat, l’espectacle no cessa, no hi ha manera de seguir el rastre als programes mentre es multipliquen els eslògans que tot ho simplifiquen, i quan la situació és especialment greu atorguen a Juan Manuel Santos el Nobel de la pau, una altra representació, un altre espectacle de masses. ¿Un altre motiu per a l’escepticisme?