llarg termini
La gran estafa de Bankia
La inspecció del Banc d’Espanya va predir el desastre de Bankia quatre mesos abans de la sortida a borsa. Així ho han posat al descobert uns correus en què José Casaus, que va ser cap de la inspecció de Caja Madrid i després de Bankia, afirmava el 2011 que l’entitat no era viable. Fins i tot va xifrar en 15.000 milions d’euros les pèrdues que l’entitat acabaria generant als contribuents, una aproximació sorprenent.
Els correus de Casaus, ara en mans del jutge, són demolidors. No podien ser més clars respecte a la falta de viabilitat de Bankia i al perill de treure-la a borsa de la manera com es va fer. Els va elevar a la cúpula del Banc d’Espanya, dirigit llavors per Miguel Ángel Fernández Ordóñez, però l’operació no es va frenar. El governador no sols va beneir la fusió de les set caixes que havien fet fallida i que van donar lloc a Bankia, sinó que també va autoritzar la seva sortida a borsa el juliol del 2011. Es van col·locar accions a 3,75 euros a 347.000 accionistes, dels quals el 60% eren petits inversors. La mercaderia que es va col·locar als estalviadors va ser ruïnosa.
Un any després, el maig del 2012, es va destapar un forat de 23.465 milions d’euros.
Bankia hauria de ser un cas digne d’estudi. Una operació d’Estat en què van estar implicats l’expresident del Govern José Luis Rodríguez Zapatero, l’exministra d’Economia Elena Salgado, Mariano Rajoy aleshores a l’oposició, el president de la CNMV Julio Segura, Rodrigo Rato a la presidència de Bankia, i un llarg etcètera de poderosos, a més a més de l’auditora Deloitte, una de les poderoses big four que es reparteixen el mercat mundial i que va firmar els comptes sense dir ni piu, i van donar el segell de garantia necessari perquè l’estafa fos eficaç.
En els missatges de l’inspector Casaus es dóna la clau que explica tota la conspiració: la sortida a borsa era «un baló d’oxigen per complir temporalment els requisits de solvència», però no solucionava el problema de fons. Tots els implicats ho sabien perfectament, però va ser una decisió política donar puntada cap endavant.
El cas és digne d’estudi perquè un país en què els reguladors, auditors i institucions se sotmeten als designis del poder polític i econòmic per perpetrar operacions d’Estat és un país on no hi ha garanties democràtiques per als ciutadans. És de gran importància que l’Audiència Nacional aclareixi les responsabilitats d’aquesta gran estafa fins al final. Si no es fa així, quedarà en la ment dels ciutadans que surt molt barat robar des del poder.
