L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals.
30 anys de la nominació olímpica
jcarmengol6245765 lausane 1986 nominacion de barcelona para los jjoo de 1992161014174002 /
Poques vegades a la ciutat de Barcelona s'ha produït un esclat d'alegria col·lectiva com quan Juan Antonio Samaranch va anunciar a Lausana que la ciutat seria la seu dels Jocs Olímpics del 1992. Dilluns es compleixen 30 anys d'aquella data, i no obstant a molts barcelonins que van viure aquell instant no els costa cap esforç recordar la frase de Samaranch - «À la ville de Barcelona»- ni la imatge de Pasqual Maragall -per sempre, la cara d'aquells Jocs eterns i d'una manera determinada d'entendre, viure i governar Barcelona- amb el seu gavany fosc literalment botant d'alegria a Montjuïc, quan tornava amb la nominació sota el braç i moltíssima feina per fer.
Aquella feina es va fer bé, molt bé en alguns casos, amb la implicació de totes les administracions públiques (unes més que altres en l'apartat financer, tot s'ha de dir) i de la ciutadania perseguint un objectiu comú. Aquells van ser uns Jocs Olímpics per a la història, i al seu rebuf Barcelona es va transformar. No només es va obrir al mar, va crear un barri sencer nou (la Vila Olímpica) i va millorar i va crear infraestructures absolutament imprescindibles en una ciutat a les portes del canvi de segle, sinó que literalment va canviar de pell. Els Jocs van posar Barcelona al mapa, van impulsar la creació de la marca Barcelona i van insuflar als seus veïns un legítim orgull de pertinença a la ciutat, de projecte col·lectiu, d'un tarannà propi modern, eficaç i cosmopolita.
Trenta anys després, en alguns aspectes la ciutat encara viu d'aquelles rendes. Altres alcaldes van intentar en endebades imitar el seu model d'èxit basat a desenvolupar la ciutat a cop d'esdeveniments (el Fòrum, la nonata candidatura als Jocs d'hivern) i, vista des d'avui, aquella alegria i il·lusió col·lectiva contrasta vivament amb l'ambient malhumorat actual, amb la insatisfactòria gestió del boom turístic, la creixent desigualtat per barris, la dificultat d'accés a la vivenda. La marca Barcelona ja no és a hores d'ara un motiu majoritari d'orgull, sinó més aviat un terme qüestionat fins i tot des de l'actual Govern municipal. Cosa que no ha de ser forçosament negativa, sempre que es debati des d'una perspectiva constructiva que millori el que no funciona i reforci el que sí que ho fa. Un ensenyament de llavors és que Barcelona necessita un projecte col·lectiu il·lusionant.
