Colòmbia val un Nobel

¿Què van fer els cinc parlamentaris noruecs que cada any decideixen a qui s’entrega el premi Nobel de la pau quan diumenge passat van veure el resultat del referèndum a Colòmbia? ¿Havien pensat que aquella era l’opció més clara i van decidir mantenir-la? ¿N’havien acordat una altra i a última hora van decidir canviar-la? Les deliberacions del premi no són públiques, tot i que amb el temps i les filtracions hem après algunes coses. La primera és que probablement a l’hora en què els colombians votaven, el comitè ja tenia totalment tancada la proposta; la segona, encara més evident coneixent les decisions preses en el transcurs dels últims anys, és que al premi Nobel de la pau no li agrada gens ser previsible, però no renuncia a l’impacte i entregant-lo ara al president colombià Juan Manuel Santos ho ha aconseguit tot.

Aquest any era a cara o creu. O l’entregaven als cascos blancs sirians com a últim vestigi d’humanitat enmig de la pitjor barbàrie dels nostres dies, o reconeixien la iniciativa per posar fi al que a Colòmbia s’arrossegava com l’últim dels conflictes que s’alimentaven de l’extinta guerra freda. Qualsevol altre context hauria sonat sorprenent, per aquesta mateixa raó aquests dos semblaven previsibles i podien sortir a les quinieles. No ha sigut així, perquè fins diumenge, quan el poble colombià va demostrar que està perfectament dividit en dues meitats i la balança es decantava per decimals a favor dels que no volien un acord, Colòmbia es convertia en el premi més rebel i oportú entre tots els possibles.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El premi reconeix l’esforç portat a terme pel poble colombià i, encara que oblida el líder de la guerrilla com a «col·laborador necessari», potser això dóna un valor afegit a la decisió de proposar la figura de Santos com a impulsor i líder per continuar el procés. Santos no només és un encert, després de més de mig segle de violència entre el Govern colombià  i les guerrilles de les FARC, és el reconeixement al líder que des del poder va decidir canviar el pessimisme d’una opinió pública resignada a la violència com a forma de relació per esgrimir diferències polítiques, econòmiques o socials. No només ha treballat en un front difícil amb el grup armat, sinó que ha tingut un altre front encara més important entre els seus col·legues a Bogotà, els que controlen el poder polític, la principal visió dels quals és guanyar la batalla i no arribar a un acord.

Segur que el president Santos hauria canviat aquest premi Nobel per un resultat contundent a favor del procés, però per aquesta mateixa raó mereix el premi. Aquest any el Nobel l’ha encertat, amb el suport de tota la comunitat internacional, el premi valida la principal figura política com l’estadista necessari i la seva idea, ara qüestionada, com un camí legítim per arribar definitivament a la pau. El procés no s’ha acabat, perquè arribi a bon port necessitarà renovar conviccions, però mentre els seus principals rivals ja el veien amb la maleta a la porta, el Nobel no és un suport menor. La pau a Colòmbia el necessitava.