Un país en suspens

Cap acord de pau és perfecte, però després de més de cinc dècades de violència, el procés a Colòmbia per fi tenia horitzó. El perdó pot canviar aquest país i permetre que els seus recursos es dediquin a desenvolupar-lo, en lloc de plantar cara a un conflicte que s’ha anat  arrossegant com si la violència fos l’estat natural de la societat colombiana per dirimir els seus problemes. 

    Cert, cap acord de pau és perfecte, el de Colòmbia tampoc, però el camí recorregut aquests quatre anys el situa entre els que poden passar al registre. Després de la batalla, la pau només pot ser un compromís polític d’equilibris delicats, on ningú aconsegueix tots els seus objectius, per això és molt més fàcil iniciar una guerra que posar-hi fi, per això mateix és tan difícil arribar al punt on la societat colombiana pot sortir del túnel. El futur no el definirà tant la perfecció de l’acord com la voluntat de completar-lo, i per això la importància del resultat del referèndum que quan tanquem  aquestes línies només parla d’una divisió profunda en dues meitats gairebé idèntiques. El problema és que si no s’aconsegueix el perdó, l’oblit té temps diferents i serà encara més difícil.

    El president Juan Manuel Santos s’ha posat el país i el seu partit a l’esquena. ¿Qui deia que en temps de xarxes socials no hi ha espai per a lideratges que intentin canviar un estat d’opinió? Sense menysprear Timochenko, líder de la guerrilla camperola, per a Santos, amb el seu mentor l’expresident Uribe convertit en ferotge defensor que el final del conflicte només és acceptable mitjançant la submissió, arribar fins aquí ha sigut un infern. Però ha entregat tot el seu poder a aconseguir aquest acord. La qüestió, amb un resultat negatiu, és saber si serà possible traslladar confiança a tota la societat per aconseguir una pau que ja no depengui només dels seus dirigents.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

    En el moment que els uns i els altres s’enfrontaven al difícil procés de veure’s la cares, sembla que la societat colombiana ha sentit por  de la pau. Els guerrillers que havien de sortir de la selva, on mantenen tot el poder i la capacitat d’aïllar-se, ¿on aniran? Si finalment el poble colombià es decanta per rebutjar l’acord i la reconciliació, aquest conflicte, l’últim que s’arrossega de la guerra freda, pot continuar eternament gràcies a una economia de guerra pròspera. Els camps de coca s’han duplicat en una dècada i si l’acord no arriba o no s’acompanya amb una reconversió de cultius i condicions dignes de reinserció per als guerrillers és molt fàcil que tots ells acabin en mans de sicaris de la droga i que la violència política es transformi en una nova violència criminal, molt més desestructurada i difícil d’acabar. 

    El lideratge polític que ha portat el procés fins aquí ja no és suficient, també és necessari que els colombians, ara totalment dividits, entenguin que l’èxit no és l’acord firmat, sinó sortir del túnel i superar la foscor d’aquest mig segle, per convertir Colòmbia en un país modern, i no deixar-lo en suspens per un acord de pau.