LA RÀTIO

1
Es llegeix en minuts

Un dels recursos més habituals en els judicis amb molts excapitostos, togues daurades i cossos de l’Estat als dos costats de la sala –uns acusadors, altres acusats– és la grandiloqüència. El seu objectiu, ocultar la part gruixuda entre carnassa de fàcil consum. El cas de les black de Caja Madrid i Bankia no s’allunyarà d’aquestes pautes. Convé per tant no oblidar el que va passar a finals del 2013. Es descobreixen casualment uns correus de Blesa amb l’apetitós títol de confidencial. Una secretària responsable que avisa, un jutge que l’encerta en el fons però no en les formes (Elpidio Silva) i la intervenció de Goirigolzarri.

Notícies relacionades

  

Blesa diu que durant 23 anys ni el Banc d’Espanya ni els òrgans de control interns van detectar cap anomalia. ¿Interns? Amb 65 targetes repartides, ¿quants pigalls tocarien per cada cec? Confidencial. La picaresca sí que va tenir el seu mèrit: aquestes despeses inconfessades es carregaven en la partida de contingències generals per les targetes robades a clients. En una entitat amb tants milions de targetes emeses, ¿qui miraria aquells pessics continuats? Però amb aquesta distracció ens oculten la qüestió principal: aquests 65 gestors van crear i van avalar el pitjor forat de la història recent de la banca europea. I això no es jutja.