Aprendre dels Beatles
Era com si haguessin entrat en un camp musical verge, on gairebé totes les tonades i compassos musicals del pop estaven per descobrir
Cap a la meitat de la pel·lícula sobre els Beatles que es pot veure als nostres cines –Eight days a week, dirigida per Ron Howard– hi surten unes imatges extraordinàries, en blanc i negre, que són de pell de gallina. S’hi veu el camp de futbol del Liverpool, Anfield, durant un partit el 1964. Milers d’aficionats a les grades que canten She loves you tots alhora, i l’ambient no pot ser més festiu. La càmera es passeja per aquells rostres i cossos atapeïts a les grades. Joves i nens i avis de classe treballadora, tots homes, boques esdentegades, gorres gastades i corbates negres de diumenge, tots cantant alhora: vet aquí l’ànima crua d’aquella ciutat d’on van sorgir els quatre Beatles. Podrien ser els seus pares, i podrien ser també els pares d’aquelles noies que després anaven als concerts dels Fab Four i cridaven histèriques i es desmaiaven, com si les cançons i els esgarips les fessin arribar a alguna mena d’èxtasi, místic o físic.
Aquesta proximitat al fenomen tal com anava creixent aleshores és també el que fa que la pel·lícula sigui molt recomanable. Seguim la transformació musical i vital dels quatre Beatles durant els 250 concerts que van fer per tot el món entre 1963 i 1966, i encara que ens pensem que ja ho hem vist i sentit tot, s’hi aprenen coses.
És fascinant escoltar les converses que tenien els quatre músics a l’estudi, sobretot Lennon i McCartney, mentre componien a tot drap, amb quina senzillesa anaven provant de fer sorgir tonades que després hem cantat i escoltat milers de cops. Les imatges dels quatre nois a les rodes de premsa et fan comprendre que la complicitat inicial va ser clau: ells mateixos reien de les gràcies que feien a les entrevistes, com si fos el primer cop que les escoltaven, com companys de pis en una sortida de cap de setmana. Ho vivien tot amb una ingenuïtat que era valuosa, i única. Era com si haguessin entrat en un camp musical verge, on gairebé totes les tonades i compassos musicals del pop estaven per descobrir. La música posterior els deu un munt de cançons memorables, però sobretot els deu la pèrdua de la innocència artística.
