LA RÀTIO

1
Es llegeix en minuts

Un dels arguments de Bankia en el judici sobre preferents és que ja ha tornat els diners a 167.000 inversors en productes híbrids com preferents, sigui per arbitratge –voluntari–, o per sentència. Aquest volum d’afectats, que no arriba al 20% del total en el sistema financer espanyol, reverteix l’argument: sabien que hi havia engany, ocultació parcial o com es vulgui. I més des del 2003, quan els inversors institucionals, que sí que sabien que les preferents eren un actiu de risc i per això hi apostaven, van desfer posicions davant la vigilància de reguladors i fiscals.

En sentit estricte, els clients estan rescatant els seus estalvis, «recuperen per la força o per preu» el que era seu. Pel recent llibre d’Andreu Missé, La gran estafa de las preferentes, hi ha prou indicis que hi va haver delicte, voluntat d’enganyar, d’estafar. En anglès, rescatar és to bail, cosa que ha donat lloc a dos termes financers importants a Europa: bail in, quan davant un banc amb errors de gestió primer paguen accionistes, bonistes, preferentistes... i al final els clients. Bail out és quan comencen per pagar els contribuents. Els preferentistes de Bankia han pagat dues i fins a tres vegades. ¿Qui repararà el dany moral?