Colòmbia, any zero

L'hora de la veritat a Colòmbia no serà ni la de la firma de l'acord de pau ni la victòria del sí en el referèndum del 2 d'octubre, que es dóna per molt segura, sinó l'aplicació del que va quedar estipulat a l'Havana perquè els guerrillers de les FARC passin de la lògica de la trinxera a la de les convencions polítiques, de l'amagatall a la selva a l'art del que és possible. De fet, renunciar a les armes és un primer acostament possibilista, però el camí que queda per recórrer és llarg i no precisament fàcil. No val el precedent de la desmobilització de l'M19, una guerrilla essencialment urbana, i tampoc el dels paramilitars, perquè la llarga vida de les FARC ha donat lloc a una cultura de la resistència a ultrança, a una forma de vida, es podria dir, que és l'única coneguda ara com ara per diversos milers de combatents, inclinats o induïts a practicar una anàlisi binària de la realitat.

L'existència a la selva implica acceptar unes regles que garanteixin raonablement la supervivència en un entorn sovint hostil. Al mateix temps, obliga a construir un relat ideològic coherent que justifiqui el recurs a les armes per sobre de qualsevol altra consideració. El fi i la pròpia seguretat justifiquen els mitjans; la dissidència o el dubte no hi tenen cabuda o tan sols en tenen tangencialment, són estats d'ànim personals i intransferibles que no poden perjudicar la cohesió del grup i la solvència dels líders, dels que construeixen la teoria a partir de la qual es legitima la violència. Res remotament associat amb la vulnerabilitat té cabuda quan tot depèn de la intrepidesa disciplinada del guerriller i del seu convenciment absolut que es bat per una causa moral i materialment justa. Aquest va ser el llegat que Manuel Marulanda, Tirofijo, entre altres, va deixar als seus seguidors.

Passar d'aquest dogmatisme granític als acords de l'Havana és un gran salt, però portar-los a la pràctica és encara més complex. En primer lloc, perquè la política convencional, el joc institucional, suposa acceptar una gamma de grisos aliena o molt infreqüent en la cultura guerrillera. En segon lloc, perquè practicar les convencions socials a la ciutat o en un mitjà rural requereix un període d'aprenentatge. En tercer lloc, perquè una part de l'establishment polític colombià

-els expresidents Álvaro Uribe i Andrés Pastrana, les seves referències- s'oposa que la pau arribi gràcies a un compromís polític, sense que la guerrilla passi pels tribunals.

Aquest és un assumpte central en la viabilitat de la pau sense vencedors, sense manipular o utilitzar els sentiments de les víctimes i els seus familiars. Perquè, finalment, la presència dels líders de les FARC al Parlament figura en els acords i és no tan sols ineludible, sinó desitjable, però pot torçar tot el procés d'apaivagament polític si no flueix mansament. És versemblant la suposició que la tradició centralista en la direcció de les FARC servirà en el futur perquè ningú surti de la via marcada, però de tot el que pot deparar el futur no hi ha res escrit sense marge d'error possible.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

«Els espanyols no haurien donat mai a ETA aquesta impunitat que Santos dóna a les FARC», va declarar Uribe al diari Abc a primers de juliol, i aquesta frase és un mal presagi, un punt de partida relliscós a més d'oportunista, ja que no hi ha forma de trobar ni un sol factor compartit pels laberints basc i colombià. En aquest mal presagi, la política dels sentiments, sempre volàtil, ocupa l'espai de la política dels fets, de l'intent assenyat i saludable de trobar la sortida del laberint sense carregar contra tot i contra tots. Per fer sortir la guerrilla de la selva només hi havia (hi ha) un camí: que tal sortida no conduís directament a la presó. Altres camins possibles van quedar encegats fa decennis i la pervivència de l'ELN -pot ser que 2.000 homes i dones en armes-, molt disminuït però actiu, segueix alimentant una confusa teoria de l'emancipació per l'acció directa, no del tot desacreditada en societats extremadament duals.

L'escriptor Gustavo Álvarez Gardeazábal va advertir en algun moment que l'indult dels guerrillers «es pot prestar a interpretacions malicioses» que alimenten «enveges i malvolences», i potser és així com s'ha arribat al moment present. Però el cert és que als voltants del president Santos i de Timochenco, líder de les FARC, són bastants els que argumenten que es va arribar a la pau fent més concessions de les degudes. És a dir: en cada bàndol n'hi ha que pensen que s'hauria pogut obtenir més o haver cedit menys, prova bastant concloent que tota interpretació maliciosa es desentén de les renúncies acceptades per cada part per desfer la troca en primera instància. Teixir complicitats a mitjà i llarg termini serà encara més intricat i laboriós.