Putin, un autòcrata amb urnes

Vladímir Putin és un home de teatre. Li agrada tant que avui celebra eleccions legislatives a Rússia (450 escons de la Duma Estatal) en què participen una dotzena de partits de l’oposició, una mera formalitat escènica. El seu sistema polític és una autocràcia electoral. No hi ha gulags ni purgues massives, tot és més més subtil i individualitzat. Putin fa anar un sistema d’aliances amb els seus oligarques, els permet guanyar diners a cabassos a canvi de fidelitat indestructible. Els que han trencat el codi de lleialtat han acabat malament: infarts, accidents, suïcidis. El símbol és Aleksandr Litvinenko, mort per poloni en un hospital de Londres. Moscou mai perdona els traïdors.

És fàcil caure en l’estereotip: dir-li dictador, tsar, espia i aquelles coses que caben en un titular o en un tuit. Però l’assumpte és més complex. Putin és un tipus que sap el que vol i ho demostra, cosa que és una raresa en la política internacional, reduïda a un joc de dissimulacions i ajornaments. De moment, Putin va guanyant totes les seves guerres: les internes –líder incontestable al seu país; així seguirà mentre visqui i vulgui– i les externes. Ja ningú discuteix l’annexió de Crimea el 2014 ni el seu rol a Síria, on acaba d’aconseguir un alto el foc firmat pels EUA que beneficia sobre el terreny el seu aliat, Baixar al-Assad.

Croada i conspiracions

Acaba de llançar una croada contra els que van deixar els seus esportistes sense els Jocs Olímpics de Rio per un assumpte de dopatge sistemàtic sota l’empara de l’Estat. Els seus hackers estan airejant informes mèdics d’alguns esportistes d’elit dels Estats Units. El seu objectiu és distribuir les escombraries, dir:  No som pitjor que vosaltres.

Han sorgit tot tipus de teories conspiranoiques que el situen darrere del brexit (en el finançament dels euròfobs) i del frexit (la sortida de França de la Unió Europea que impulsa la xenòfoba Marine Le Pen), i fins i tot se’l veu atiant els independentistes a Catalunya i Escòcia. L’objectiu seria debilitar la Unió Europea, fer-la pagar per Ucraïna.

L’última gran conspiració situa Putin com a impulsor de Donald Trump, a qui festeja i li agradaria veure a la Casa Blanca. El milionari novaiorquès, molt sensible a l’afalac, li respon amb la mateixa admiració. Trump ha concedit entrevistes a la televisió russa en què critica Barack Obama i la premsa dels Estats Units, que considera hostil. També ha animat els hackers russos a continuar el rastreig dels secrets de la seva rival. El Partit Demòcrata va acusar Moscou de ser al darrere del robatori i la publicació dels seus correus amb la finalitat de perjudicar Hillary Clinton. Deuen ser bons els seus hackers, cos de xoc en aquesta nova guerra freda al ciberespai.

Creu que seria més fàcil entendre’s amb Trump, un altre home que disfruta del teatre, persuadir-lo que tenen un enemic comú contra el qual lluitar, que l’amenaça és global i els afecta a tots dos: l’islamisme radical. Putin i Trump estan units per una tara psicològica: tots dos són narcisistes, un trastorn de la personalitat que produeix una gran admiració per un mateix i una escassa empatia amb els altres, una patologia freqüent en la política i també en les professions que exigeixen projecció pública. Els periodistes no som una excepció.

En el cas de Putin, el seu narcisisme és la conseqüència d’una infància en què va créixer enmig d’un caos emocional a causa de l’absència dels seus pares. Aquesta part de la seva vida està envoltada de boires que ell no ajuda a dissipar; són part de la seva defensa. No se sap si va conèixer el seu pare o si aquest era un alcohòlic, com apunten alguns.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Masha Gessen sosté al seu llibre El hombre sin rostro: el sorprendente ascenso de Vladimir Putin (Debate) que va passar la seva infància amb una parella jueva que el va tractar com un fill. Hi ha un buit de pare que conforma el seu caràcter. A la majoria de les fotos, Putin mostra una màscara de gel, li costa de somriure. En les que apareix amb animals, siguin cavalls o coales a la cimera australiana del G-20, se’l veu feliç, capaç de mostrar sentiments d’alegria.

Napoleó i Hitler

Va recollir una Rússia en ruïnes després de la caiguda de l’URSS, ficada a la roda de la hiperinflació i als peus de l’FMI, en què els jubilats tenien dificultats per cobrar. En 16 anys, des que assumeix la presidència per primera vegada, ha reconstruït l’economia, enarborat la bandera del patriotisme (una forma de nacionalisme) i recuperat presència internacional. Rússia torna a ser un actor capaç de disputar a Occident algunes peces del tauler mundial. Darrere d’aquesta aparent fortalesa s’hi amaga una por a la globalització, i a un Occident que percep agressiu. No només és propaganda interna per mantenir les files unides, i ho és, sobretot hi bull una desconfiança històrica: Napoleó i Hitler segueixen gravats amb sang i foc.