Ratomàquia calba

Nova ratomàquia. La cadena Tele 5 acaba d’estrenar una altra temporada de Gran Hermano, un negoci que entra en el seu gloriós any 17 de vida i que constitueix l’ànima, la marca distintiva d’aquest imperi: el reality show. Totes les arrencades de totes les ratomàquies d’aquests 17 anys han sigut molt trepidants, inofensives i blanques. En la presentació dels concursants, veiem aquestes noies i nois que entren a Guadalix alegres i confiats. No tenen consciència clara, encara, que allò és una gàbia. Els seus pares i familiars, als quals han gravat prèviament, també estan exultants. Tampoc han comprès encara que els seus fills han sigut escollits per fer el paper de ratolinets. O sigui que el primer programa sempre és espumós i feliç. El vessant tèrbol comença immediatament després del xou d’arrencada. De tots els ratolinets seleccionats a casa ens ha agradat molt Miguel, un jove gallec que es definia a si mateix així: «Sóc un noi enganyifa. A la gent li faig creure coses que en realitat no són veritat». ¡Ah! Això és l’essència de molts programes de televisió, sí senyor. Particularment informatius i noticiaris. Miguel es va presentar amb un tupè sensacional, una mata de cabells aèria, exuberant. I després de fer unes postures de model fashion es va acostar a la càmera, es va posar la mà al naixement de la seva potent massa capil·lar, i es va arrencar de cop el seu vistós plomall, de manera que va quedar al descobert una considerable calba. ¡Ah! Va ser un gest bonic. Molt honest. Va tenir la valentia d’ensenyar-nos que el seu fantàstic tupè en realitat era un trompe-l’oeil, una impostura, i que feia servir una perruca per tapar la veritat: el seu crani pelat. Home, celebro aquest cop de Miguel. Seria fantàstic que el seu exemple es generalitzés. Hi ha molts perruquins, molts postissos, en el gremi de presentadors, conductors, opinadors, tamboriners i tertulians.

    Per als organitzadors el gran moment va ser el traspàs de poders. El van realçar molt. Merceditas Milá va plorar al passar-li la flauta de Flautista d’Hamelín a Jorge Javier Vázquez. Ell es va limitar a recollir-la i posar-se a bufar. Les primeres notes li van sortir fredes. Fins i tot desafinades en algun tram. És cert que Merceditas havia adquirit una virtuosa desimboltura amb la flauta, però se li ha de donar temps a Jorge Javier. És impossible que ho faci pitjor que Pepe Navarro, que va portar la ratomàquia-3 (any 2002) , i va ser insuportable.