Patriotisme i vergonya aliena

A vegades la vergonya aliena va més de pressa i decideix per tu, s'imposa al pensament. Em ve al cap el record d'un estiu de principis dels 90. Vaig anar de vacances a Praga, que aleshores estava de moda. Una nit, després de sopar, ens vam acostar a la plaça de la Ciutat Vella per prendre la fresca. Majestuosa, acollia centenars de turistes de tot el món. Hi havia gent que passejava, gent que bevia cervesa a les terrasses. Una colla de joves seien a terra, al mig de la plaça i, de sobte, es van posar a cridar: «¡Indurain, Indurain, Indurain!». Aquell estiu el ciclista basc havia guanyat el Tour de França. Més gent es va acostar al grup. Algú va treure una bandera espanyola i en poca estona van alternar els visques a favor d'Indurain amb els crits d'Espanya, Espanya, Espanya. La vergonya aliena va decidir per mi i vaig anar-me'n.

Espanya, Espanya

L'endemà hi vam tornar i la comèdia es va repetir amb el mateix guió. Aquella colla de turistes gaudia tot fent saber al món que eren espanyols i estaven contents. Més enllà d'un camp de futbol o d'una celebració esportiva, no he vist mai que la gent d'altres països s'engresqués en aquestes combustions espontànies. Els italians que fan vacances a Barcelona no s'ajunten pas a la plaça Sant Jaume i es posen a cridar Itàlia, Itàlia, Itàlia. En canvi, no em costa gens imaginar-me grups de turistes espanyols voltant pel món i lliurant-se, durant els Jocs de Rio, a aquesta mena d'efusions.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Parlant dels Jocs Olímpics, precisament, vaig seguir la primera setmana de competició a Londres, per la tele, i després la segona setmana per TVE. Les diferències eren monumentals. Els locutors de la BBC se centraven a descriure el joc, a fer-lo emocionant amb els adjectius, i només ocasionalment feien referència a l'origen britànic de l'esportista. En canvi, els locutors de TVE eren pèssims, la informació era escassa i dolenta, i tota l'emoció sorgia de destacar l'èxit com a espanyols, l'orgull que aportarien al país. (En la mateixa línia, també em sembla ridícul l'esforç de TV-3 per subratllar que la majoria d'aquests esportistes espanyols eren catalans.)

Hi ha molts espanyols que tot això els sembla normalíssim, vull dir l'exhibició dels sentiments patriòtics, i els partits de dretes se n'aprofiten. Ja sigui per atiar el foc, com Ciutadans amb la pantalla de plaça de Catalunya, ja sigui per tapar les misèries del Govern, com ha fet repetidament Mariano Rajoy amb els èxits de la selecció espanyola de futbol. La veritat, però, és que no és gens normal. A vegades penso que aquest patriotisme espanyol, desacomplexat i ridícul, que em provoca vergonya aliena, els fa viure en una bombolla d'irrealitat. No dubten a esbombar el seu nacionalisme de pedra picada, però els nacionalistes sempre són els altres.