Les primeres discoteques del final del franquisme

L'Espanya dels anys 60 ja no era tan trista i grisa com la de les dues dècades precedents, però el franquisme encara era omnipresent i la seva estricta moral impregnava, amb l'ajuda activa de l'Església, tots els racons del país. I en aquest escenari van aparèixer, gràcies a l'atreviment d'un grapat d'emprenedors, les primeres discoteques, que es van erigir aviat en potents focus de modernitat on gaudir durant unes hores de la millor música anglosaxona -no sempre disponible en les botigues de discos- i relacionar-se amb l'altre sexe sense les rígides convencions imperants llavors. Els joves de l'època, avui ja venerables jubilats en la seva immensa majoria, van ser els primers que van practicar una certa transgressió cultural, sense la qual possiblement hauria sigut més difícil la transgressió política que, ja entrats els anys 70, va prendre forma contra el franquisme. El desarrollismo dels 60 va transcórrer en paral·lel a un notable canvi de costums a la societat, i les discoteques van ser un dels símbols del principi del final de la misèria que va suposar el franquisme. Encara que amb ulls d'avui pugui semblar exagerat, locals com Tiffany's, Pachá o Paladium van ser molt més que recintes musicals. El mig segle transcorregut des d'aleshores serveix per corroborar que els grans canvis socials no solen ser conseqüència de decisions polítiques dels governs, sinó que obeeixen a moviments de fons en què participen àmplies capes de la ciutadania.