La roda
Els balcons de Matisse
Ara, Niça. L'horror a la bellíssima promenade des Anglais, al cor d'aquesta Costa Blava cosmopolita, de balcons oberts a la llum que va pintar Matisse. La urpada de l'atrocitat, a més, es produeix un 14 de juliol, aniversari de la presa de la Bastilla, una jornada simbòlica no només per als francesos, sinó també per al pilar mateix sobre el qual s'assenta el concepte d'Europa. Si no hagués triomfat l'ideari d'aquella revolució, encara estaríem llaurant sense jornal els predis del quadravi del senyor marquès. Tremblez, tyrans et vous perfides, diu la lletra de La Marsellesa.
I no obstant, quan els morts cauen lluny, silenci; quan són pròxims i blanquets, el vell continent redunda en les respostes de sempre: multiplicar els bombardejos sobre Síria i l'Iraq obviant altres mesures de coerció (comercials, financeres, diplomàtiques) més eficaces per segar l'herba sota els peus del radicalisme islàmic. El terror i la xenofòbia es retroalimenten, mentre els líders europeus es mostren incapaços de taponar les vies d'aigua: dèficit, brexit, crisi de refugiats, terrorisme, desafecció.
Liberté, fraternité, egalité… Va sent hora de repensar a quina liberté ens referim. ¿A la de vendre armes de sotamà? ¿O a la de fer els ulls grossos amb l'Aràbia Saudita i altres règims de la mateixa mena? Tampoc sembla gaire fraternal despatxar els refugiats al pati del darrere de Turquia amb una puntada a l'ídem. I pel que fa a la igualtat, seguim amb la purga de l'austericidi, sense acabar d'entendre què passa a les banlieues, mentre euroburòcrates com Durão Barroso fitxen per un dels bancs responsables de la crisi de les hipoteques porqueria. Al costat seu, que a Hollande li repassi les entrades un barber a l'Elisi per 10.000 euros al mes és un acudit. No era això, no. D'aquesta Europa, fins i tot amb arguments falsos, n'han tocat el dos els anglesos. D'aquesta Europa on s'en fout.
