Anar al contingut

OPINIÓ

Cop d'Estat de Turquia: Win-Win d'Erdogan

Jordi Vàzquez

En política, quan un fet no té un origen clar, cal mirar a qui beneficia. El cop d'estat d'ahir a la nit només beneficia a un actor: Recep Tayyip Erdogan. Aconsegueix, d'un cop de ploma, sortir reforçat davant el parlament on no pot tirar endavant la seva reforma constitucional, per un grapat de diputats/ades, cap a un règim presidencialista.

El somni del règim presidencialista

El mateix Erdogan, el gener d'aquest any, va posar com a model del govern presidencialista que desitja el d'Adolf Hitler. Més enllà de la demonització tòpica del polític austríac, el seu 'modus operandi' s'assembla molt al que es va usar ahir, en especial abans de l'accés al poder. El va utilitzar en el fallit cop de Munic o per depurar l'ala esquerra del partit nacional-socialista la nit dels ganivets llargs, en què va depurar Ernst Röhm i Gregor Strasser. Ahir va ser bombardejat repetidament, per suposats colpistes, el parlament que evita, precisament, que Erdogan apliqui la reforma cap a aquest règim presidencialista "efectiu, com el d'Hitler".

L'islam polític amb el Califat rere les cortines

Però Erdogan no és un nacional-socialista, de fet el repugna qualsevol mesura socialista i la seva visió, més que nacional, és d'un imperialisme neo-otomà de tipus històric. Erdogan és, sempre ho ha sigut, un militant islamista. Ho va ser quan col·laborava amb Gulbuddín Hikmatiar, fundador del Hezb-i Islami (Partit Musulmà) afganès. La seva foto agenollat davant el veterà polític islamista, abans que l'islamisme fos un corrent emergent, escenifica un dels seus pares polítics. El problema és que Turquia era, fins ara, una república laica, secular. El seu fundador Kemal Atatürk va imposar severes regles de secularització de la vida social. Va imposar codis de vestir occidentals i fins i tot va perseguir els intents de restaurar el Califat. Istanbul era la capital teòrica del Califat fins a la seva deposició per Atatürk i abolició el 1926. Una institució que va durar quatre segles i va quedar clavada en el pensament col·lectiu turc. Que Hizb ut-Tarir, el partit internacional que defensa la seva restauració, es reunís a Ankara al març no és casual. Aquest partit, prohibit en diversos estats com Rússia, Alemanya o tots els estats àrabs excepte tres, gaudeix d'impunitat amb Erdogan. El mateix que no oblida la seva espasa de Dàmocles: els militars seculars sempre amenaçants.

"Una benedicció d'Al·là"

Erdogan ha anat reduint el pes dels laics a l'exèrcit i ha promogut, ahir es va demostrar, afins en la policia convertida en un instrument del seu partit. Quedava un sector i ahir el va decapitar. En la seva roda de premsa va afirmar: "El cop ha sigut una benedicció d'Al·là que no permetrà purgar l'exèrcit". I aquest és el quid de la qüestió. Fins i tot en les més absurdes guerres d'agressió, històricament, es busca un pretext, per nimi que sigui. El cop d'ahir és el pretext per, avui, iniciar l'anhelada purga amb més de 1.500 militars detinguts, entre ells els que criticaven, des de dins, la brutal campanya contra la minoria kurda en la qual ja han mort més de 500 militars i policies per capritx del mateix Erdogan. Un exemple és la brigada de Sirnak. 

De jutjat el 2008 a hegemònic el 2016

Erdogan no oblida que els militars van deposar l'antecessor del seu partit l'any 2000 quan havia guanyat les eleccions. En aquell moment va callar, encara era feble, i va esperar el seu moment. El Partit del Benestar va acotar el cap i es va dissoldre. Per renéixer com a Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) i governar des del 2002. Submís primer als militars laics, díscol després de vèncer en els tribunals el 2008 quan es va jutjar l'AKP per haver violat el principis del secularisme. Arrogant després de l'inici del conflicte civil a Síria, el 2011, i la seva evident influència en els sectors opositors. Agressiu després de l'assalt de l'Estat Islàmic a Kobane i la seva ruptura unilateral del procés de pau kurd, el 2014 o el seu enfrontament amb Rússia. Ahir, els suposats militars sublevats van aixecar una sola bandera: democràcia, drets humans i, sobretot secularisme. Al fer-ho com a colpistes, Erdogan aconsegueix que els tres valors passin a estar sota sospita. En dues dècades s'ha invertit la situació: ara són els seculars, no els islamistes els que amenacen la convivència. Un fet és clau: la crida la mobilització popular a Ankara i Istanbul es va fer des de les mesquites. 

Errors que no ho semblen

Hi ha suposats "errors" dels colpistes, com ocupar l'aeroport d'Istanbul per abandonar-lo hores després sense cap motiu (i en aquell aeroport va aterrar com un heroi Erdogan) o tallar un pont, el del Bòsfor, en lloc d'una instal·lació de telecomunicacions o electricitat. 

Però l'error més greu, gairebé una declaració d'intencions, va ser no capturar Erdogan a Marmaris. De fet l'atac, suposat i no provat, a l'hotel on estava el president, es va fer quan ell havia marxat. No es pot enderrocar un president sense capturar-lo aprofitant el factor sorpresa. El cop no tenia intenció de triomfar sinó de treure les masses islamistes favorables a Erdogan al carrer. 

De fet les imatges de civils desarmats linxant militars són un clar exemple alguna cosa no quadra. Els mateixos militars asseguren que creien fer maniobres, cosa no poc habitual en un país militaritzat. Al ser envoltats per suposats civils no van disparar, amb excepcions. Una cosa estranya en un país on la policia està acostumada primer a matar i després a preguntar, sobretot amb militants kurds o d'esquerra. 

El govern de l'AKP ha aixecat, per exemple, mesquites en totes i cadascuna de les universitats de Turquia. Mesura inusual en un estat oficialment laic. El seu objectiu, ara, és transformar la constitució secular en islàmica i transformar un exèrcit que s'havia nodrit de fidels a Atatürk, ergo, seculars, en seguidors de l'Islam. Ahir va fer la seva declaració davant un retrat d'Atatürk per acabar amb les seves idees seculars, hàbil gest perquè es noti l'efecte sense que es noti la intenció. Ara ho té molt fàcil, Turquia camina cap a un règim islàmic presidencialista.

0 Comentaris