GEOMETRIA CIUTADANA

¿Anarquia al Regne Unit?

El 'brexit' amenaça l'economia i l'estabilitat política, Londres es rebel·la i Escòcia s'acosta a la independència

4
Es llegeix en minuts
jrico34513615 people display united kingdom and europe s flags on june 24 160702120511

jrico34513615 people display united kingdom and europe s flags on june 24 160702120511 / PHILIPPE HUGUEN

La saturació amb la política espanyola (i catalana) m’inclina a parlar avui del brexit. A més, la formació de govern va per llarg i algunes de les raons que han portat al brexit estan també en la crisi peninsular. Amb el 52% del vot, els britànics han decidit sortir de la UE en el referèndum a què el conservador David Cameron es va comprometre el 2013 si era reelegit el 2015. Alguns sostenen que és un exemple de democràcia, però el sentiment general és que ha sigut una irresponsabilitat.

La portada de The Economist –el setmanari fundat el 1843 i que és la bíblia del lliure comerç–- sentencia: Anarquia al Regne Unit. El primer ministre holandès, Mark Rutte, un liberal pròxim a Cameron, ha dit que  la Gran Bretanya ha arribat al col·lapse. I Philip Stephens, un columnista estrella del Financial Times va més lluny: «la Gran Bretanya està començant a imitar Grècia».

Rutte diu que el col·lapse és econòmic, financer, constitucional i polític. Que a Londres ningú mana després del triomf del brexit. I pitjor, ningú sap què fer ara. La recessió és una clara amenaça, perquè el comerç amb la UE és essencial i sorgeixen greus amenaces. La City pot ser sacsejada amb força i la indústria de l’automòbil està en estat d’alarma. El ministre d’Hisenda, George Osborne (contrari al brexit), acaba d’admetre que l’escenari pressupostari ja no serveix. La tempesta financera va començar amb una forta caiguda de la lliura i de la borsa que, al contrari que la de Madrid i Milà, s’ha recuperat. Els inversors en renda variable venen i es refugien en bons públics amb escassa o negativa rendibilitat. Hi ha por i el governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney, promet una política monetària més expansiva per temor a la recessió. Però tipus d’interès molt baixos generen desconfiança sobre el futur dels bancs, no només dels anglesos. I les agències de qualificació han tret ja al Regne Unit la triple A. Veuen amenaçat el futur del país.

Però el pitjor és la crisi constitucional existencial. El govern escocès, en mans de l’SNP, que va perdre el referèndum d’independència el 2014, diu que ara Escòcia preferirà quedar-se a Europa i abandonar la Gran Bretanya. El difícil equilibri obtingut a Irlanda del Nord el 1998 pot volar pels aires. I fins i tot la ciutat de Londres, que va votar pel remain, busca una sortida perquè la City no s’ensorri. Londres no pot reclamar la independència com Escòcia però de moment quatre milions de britànics exigeixen ja un nou referèndum. ¿Pot desaparèixer la Gran Bretanya tal com la coneixem?

A més, no hi ha govern per encarar la situació i els dos partits tradicionals –conservadors i laboristes– estan desarborats. Cameron ha dimitit i s’ha negat a demanar l’aplicació de l’article 50 del tractat europeu perquè la Gran Bretanya surti de la UE. El nou primer ministre conservador no serà elegit fins al 9 de setembre i, per refermar la seva posició, pot convocar eleccions anticipades. I no és clar el relleu de Cameron. El popular exalcalde de Londres Boris Johnson, el conservador que va encapçalar la campanya del leave, ha renunciat a presentar-se després de la «traïció» del seu aliat, el secretari de Justícia, Michael Gove, amb posicions més doctrinàries i antieuropees.

Hi ha quatre candidats més i la ministra d’Interior, Theresa May, que no va fer campanya pel leave i a qui alguns qualifiquen ja de la nova Thatcher o la Merkel britànica, té opcions. Però el més rellevant és que cap dels candidats vol invocar a curt termini l’article 50 per sortir de la UE. Volen negociar abans i que la UE cedeixi i permeti el manteniment dins de l’àrea econòmica europea (el mateix règim comercial) però sense càrrega pressupostària, i recuperant la llibertat per a l’acollida d’immigrants d’altres països de la UE.

Notícies relacionades

És un impossible existencial. Merkel ja ha subratllat que l’àrea econòmica europea (cas de Noruega) exigeix pagar al pressupost comunitari i acceptar la llibertat de moviments de persones. Per això Gideon Rachman, editorialista del Financial, conclou que al final no hi  haurà brexit. La Gran Bretanya rectificarà a mitges i la UE acceptarà una solució de compromís. Pot ser, però això implica anys d’incertesa que danyarien l’economia.

I al laborisme, el brexit ha dut a un fort xoc entre la gran majoria del grup parlamentari i l’actual líder, el molt esquerrà Jeremy Corbyn, a qui volen acomiadar. Temen que unes noves eleccions amb Corbyn com a candidat portin el Labour a una altra forta derrota. I ningú pot descartar que tot acabi en una escissió. Després del brexit el futur econòmic de la Gran Bretanya és més difícil i complicat, els dos grans partits han entrat en aguda inestabilitat i la permanència del Regne Unit no està gens assegurada. ¡Quin pèssim negoci que han fet els nacionalistes perquè la Gran Bretanya s’independitzés d’Europa! 

El popurri dels que volien anar-se'n d'Europa

Arribat el referèndum, Boris Johnson, l’exalcalde de Londres, es va unir als del leave (sortir de la Unió Europea). No volia tant anar-se’n de la UE com deixar tocat Cameron i succeir-lo. A Johnson l’ha apunyalat el doctrinari ministre de Justícia Michael Gove. Edward Heath va demanar l’ingrés però els tories són poc europeistes. No ho era Margaret Thatcher, que es va limitar a exigir el xec (pagar menys) i frenar tot federalisme. I Cameron sempre va criticar Brussel·les. No tenia autoritat per liderar el remain (quedar-se a la UE).